Dijous passat, just després de dinar
m’informen que tenim un canvi de plans a la feina. En ves de tenir el dia
lliure diumenge, serà divendres. Fantàstic, només tinc unes poques hores per
organitzar-me...
Ja fa temps que tenia pendent una visita a Kuching,
la capital de l’estat de Sarawak. I tot i que hauria preferit que fos per
motius turístics la veritat és que les raons per baixar a Kuching són simplement burocràtiques. Necessito un visat especial que m’autoritza a treballar a
la regió i la carta del ministre que m’han donat no és suficient, també
necessito una estampeta al passaport. Així que aprofitant que tinc lliure un
dia laborable l’oportunitat és immillorable.
A la tarda, un cop acabada la feina al camp
acompanyo els visitants d'aquell dia a l’aeroport. Com que els vols des de
Lawas no són gaire constants i la combinació amb Kuching encara és més
complicada, aprofito que sóc a l’aeroport per preguntar si hi ha cap seient
disponible en un dels vols de la tarda. A l’aeroport no m’ho saben dir, però em
recomanen que vagi a l’agència de viatges de la ciutat ja que ells són els que
se n’encarreguen de reservar els vols.
M’acomiado dels visitants i vaig a l’agència
de viatges. Després d’uns minuts investigant possibles rutes em diuen que els
vols estan tots tancats i que només puc viatjar l’endemà (cosa que a mi ja no
em serveix perquè arribaria a Kuching massa tard per fer tota la paperassa).
Abans de marxar cap al meu hotel, un dels encarregats em diu que el que puc fer
és anar a l’aeroport mentre fan el check in de l’últim vol i aleshores demanar
si queda cap seient lliure. Si n’hi ha, aleshores el puc comprar i mentre
espero a embarcar puc tornar a la ciutat per reservar el vol de connexió fins a
Kuching. Buf, quina mandra... això si que seria anar amb els collons a la ma.
De camí cap a l’hotel vaig pensant que potser
em fa massa mandra córrer tant. Està bé viatjar així quan es per plaer, però
quan és per feina... Poc em podia esperar el que estava a punt de passar.
A l’entrada de l’hotel hi ha una moto
aparcada. Una d’aquelles motos BMW gegants carregada de maletes i de fang.
Algun aventurer que emulant l’Ewan Macgregor vol donar la volta al món en moto,
penso jo. Me la miro i per a sorpresa meva la matricula porta la bandera europea
i sota una E. Em va costar uns segons desxifrar el jeroglífic. Un espanyol per aquestes contrades! Si que
n’és de petit el món!
Entro a l’aire condicionat de l’hotel i allí a
la recepció trobo un homenet amb pintes de sense sostre. Cobert dipols i fang i
amb una barba de més de dos mesos intentant regatejar el preu de l’habitació.
Des de la porta li dic: “Estás muy lejos de casa!”. Es gira sorprès i em saluda també en castellà. Em comenta que les noies de la recepció no li volen fer cap rebaixa i que el preu li sembla car (la veritat és que ho és una mica de car), però que si tenen cervesa ja l’hi estarà bé. Aleshores li dong les males notícies: aquell hotel pertany a una cadena musulmana i no serveixen alcohol. Ahhh catàstrofe!!! Em demana si hi ha cap lloc a la ciutat on es pugui trobar cervesa. Li recomano el restaurant xinès on normalment vaig a sopar, a més el restaurant forma part d’un hotel que pel que m’han dit està força bé i molt econòmic. El viatger m’agraeix la informació i quedem a les 7 per sopar junts i buidar unes quantes llaunes. Suposo que el viatge a Kuching ja ha quedat cancel·lat per a mi.
Potser aquest cap de setmana no podré anar
enlloc, però m’esperen un parell de dies vivint les aventures d’en Silvestre
Miquel. Un valencià-madrileny que un dia va decidir abandonar la seva feina de
registrador de la propietat per anar a descobrir velles rutes sobre la seva
moto.
A les set ens trobem al restaurant i el primer
que fem és demanar una galleda de cerveses. En Miquel (que és com el coneix
tothom) no porta gaire estona a la ciutat, però la seva presència no ha passat
desapercebuda. La moto aparcada fora de l’hotel atrau l’atenció de tothom que
passa pel carrer i molts s’aturen a fer-se fotos amb la màquina.
Com a bon espanyol, en Miquel és sorollós,
parla cridant i es dirigeix a tothom de forma molt directa, això si, sempre amb
bon humor i amb un somriure a la cara. Jo com ja sabeu no sóc gaire bon
espanyol i normalment intento passar desapercebut barrejant-me amb la cultura
local. Els cambrers que normalment m’atenen estan una mica sorpresos pel xoc en
la seva idea sobre els forasters que venen del sud d’Europa.
Les cerveses cauen una rere l’altre com
soldats al camp de batalla. Des de la rereguarda el comandament del restaurant
segueix enviant més soldats verds a per nosaltres, però els buidem com si fes
dos mesos que no tinguéssim una conversa de bar. El menjar és secundari, aquí
el que realment és important és acumular llaunes buides.
La primera impressió que vaig tenir d’en Miquel
era la d’un nen ric que s’ha comprat una gran moto i se n’ha anat a fer la
volta al món per després explicar-ho en algun bar de Madriz als seus amics i a
alguna joveneta que no sap on dormirà aquella nit. Com sinó s’explica que algú
es pugui finançar un viatge com aquest i sense treballar durant tant de temps.
Res d’això en Miquel ha fet del problema la seva solució. Ha convertit
l’aventura en la seva professió i a base d’escriure les seves vivències en
llocs remots del planeta es paga els costos del viatge, a més ha aconseguit que
un grup d’empreses li patrocinin part del material i la logística.
La segona impressió després de la nit de
cerveses és que en Miquel, a part de bon payo no és un pijo nen de papa sinó
que es guanya les garrofes a base de viatjar i escriure. En el meu cap la idea
és més aviat com la de la parelleta Joan-Anna que van de viatge per Sud Amèrica
i de tant en tant alguna revista els compra algun article o alguna foto. Res
per fer-se rics i justet per anar tirant.
Segurament en Miquel fa alguna cosa semblant.
Divendres pel matí patint els afectes d’una
tan enyorada ressaca, busco a internet que és el que puc trobar sobre el meu
nou amic. I oh sorpresa. Del viatjant que de tant en tant escriu en algun bloc
o revista passo a descobrir que en Silvestre Miquel té multitud d’articles
publicats, no només en revistes de motoristes, sinó que també publica de forma
més o menys regular a El Pais, a l’ABC, a la revista de Vueling (aquella que hi
ha a la butxaca del seient) i que els seus articles es publiquen fins i tot a
l’estranger!
Per si els articles no eren prou, en Miquel té
publicats varis llibres, i no tots són de viatges, i fins i tot s’ha
representat teatralment un dels seus llibres. Una ullada a La Casa del Libro
demostra que el nou llibre que acaba de publicar “Europa Low Cost” és líder de
vendes en l’apartat de llibres de viatge! Una autèntica guia de com viatjar low
cost per Europa deixant la moto a un aeroport diferent cada cap de setmana i
tornant a treballar a Barcelona de dilluns a divendres, tot finançat per
Vueling.
En una de les moltes pàgines web que parlen
d’ell descobreixo que la seva princesa ha estat donada per BMW Espanya per
demostrar que aquestes motos són resistents i fiables si es vol donar la volta
al món. Els neumàtics també han estat
donats pel fabricant, i tot el necessari per adaptar la moto al viatge i a ell
mateix també és un patrocini de 2TMoto. A part, altres patrocinadors li
solucionen els problemes de logística com ara enviar la moto de país en país.
Aquest home realment ha fet de viatjar en moto la seva vida!
Com a bon motorista viatger també ha creuat
els EEUU i Europa sobre dues rodes. A “Un Millon de Piedras” Miquel ens explica
les seves aventures per l’Àfrica, un viatge interessantíssim que el va portar a
recórrer part del continent negre. També té històries publicades sobre la seva
aventura per l’Àsia central on recorria la mateixa ruta que van seguir en
desbandada els 10.000 de Xenofont ara ja fa massa temps per ser recordats.
El viatge que en Miquel està fent ara
consisteix en seguir la ruta que van seguir exploradors espanyols ara oblidats
per la història. Tothom coneix els grans descobridors de les Índies, però molt
pocs se’n recorden dels aventurers que van creuar mars i continents per
mantenir i descobrir noves línies comercials o evangelitzadores. L’objectiu del Miquel en la seva “Ruta de los
Exploradores Olvidados” és recuperar la memòria d’alguns d’aquests viatgers, i
si a això li sumes fer la volta al món i ser el primer espanyol a arribar a
Filipines en moto, doncs ja tens un bon ganxo per vendre la història.
A aquells que us agrada la història, als que
us agrada descobrir el món a través dels ulls dels altres, als que us fascinen
aventures impossibles, als bojos de les motos, als que els agrada viatjar, a
tots us recomano llegir el que escriu aquest personatge. No només és
interessant el que explica, sinó que la seva forma d’escriure fa que no puguis
parar de llegir i que quan acabis un article seu ja busquis el següent. Us
penjo els seus enllaços. Valen molt la pena.
Hem quedat per dinar. Uns fideus i el temps
just perquè li expliqui quatre coses del que faig jo per aquí i de quins llocs
val la pena visitar per aquí a la vora. No ens podem allargar gaire perquè ell
ha de continuar escrivint i publicar un parell d’articles i vídeos abans de
seguir la ruta. De totes maneres el convenço que es quedi a passar una altra
nit a Lawas i puguem tornar buidar una dotzena de llaunes més.
Després de passar la tarda treballant, cadascú
a la seva habitació-oficina ens retrobem al restaurant xinès. Aquest cop res de
parlar de feina. La conversa viatja d’Armènia a Xenofont, de la religió a la
política Malaya, de la volta al món a petites excursions per Borneu. I per
suposat, no seria una bona conversa de bar si no solucionéssim els problemes
econòmics i polítics d’Espanya mentre buidem llaunes de cervesa! Per desgràcia
ningú ens escoltarà i els polítics del nostres països seguiran enfonsant-nos en
la misèria econòmica, cultural i social.
Ens despedim amb l’esperança que algun dia
potser
ens retrobarem per compartir més cerveses, en un altre viatge, en un altre racó del món, en altres circumstancies o potser només digitalment a internet.
ens retrobarem per compartir més cerveses, en un altre viatge, en un altre racó del món, en altres circumstancies o potser només digitalment a internet.
Jo me’n torno cap al meu hotel disposat a
afrontar un capd de setmana de feina però content per haver pogut viure a Lawas
un tast del que és la vida a casa. En Miquel torna a la seva habitació a
preparar les noves etapes del seu viatge. Ell encara no ho sap, però acaba de
guanyar un nou lector per als seus llibres i articles.
Hola Pau
ResponEliminaQuina sort mes grand vas tenir de trobarta amb MIquel. Desegur que no te deuries de avorir
entre birra i birra.la de Aventures que t'explicaria Ell va comentar que tu erats de Tarragona vaig pensar un paisano meu
Salutacions
Madre mía ¿y le pudiste seguir el ritmo con las birras?
ResponEliminaHas clavado a Miquel, Pau.
ResponEliminaQue grans tots dos!! :D Felicitats!!
ResponEliminaNo hay mal que por bien no venga, perdiste el vuelo y ganaste un amigo.
ResponElimina