Un dia a Lawas

Dilluns després de tornar de Klias no estava gaire per pensar en que faria el cap de setmana següent. De fet encara tenia tota la setmana per pensar-hi. Dimarts va passar volant, dimecres no sé on es va amagar i dijous va ser només un punt d’impàs per arribar a divendres quan totes les perforadores van presentar problemes. Així que vaig decidir que ja decidiria que fer el cap de setmana el mateix dissabte a última hora.

(jo fent veure que treballo)

Dissabte va començar amb un encàrrec de l’oficina principal. Com que els resultats que estem obtenint no són els millors volen canviar la localització de la presa uns metres riu amunt i es clar algú hauria de mirar si el lloc és gaire millor que l’actual o no. Mmmm... algú vol dir jo.  8 del matí, recullo el geòleg de camp amb qui treballo, ens calcem les botes, agafem les brúixoles, els pics, llibretes, GPS i matxet. A punt per passar tot el matí fent mapes sota un sol de justícia amb puntes de més de 40ºC i un 80% d’humitat. La suada que vaig fer va ser espectacular. La roba rabejada talment com si m’hagués banyat al riu vestit.

El terrorista de la cara tapada és el company de feina 

                                                      que es protegeix del sol.

Esgotats i deshidratats (tot i els 3 litres d’aigua que portàvem a sobre) tornem al campament just després de l’hora de dinar. Mengem una mica i quan jo ja estava a punt de donar el dia per acabat m’adono que hi ha un parell de caixes que encara no s’han mostrejat, i el material que hi ha és sensible al temps canviant que fa aquí per tant s’han de prendre les mostres ja!

Al final se’ns van fer les 5 de la tarda i com a traca final una pluja torrencial. De tornada cap a l’hotel em va semblar veure passar un home dalt d’una barca amb una parella de cada espècie animal...

Després d’un dia així l’últim que volia fer era començar a buscar llocs on anar, sobretot amb aquell temps i menys encara aixecar-me l’endemà a les 5 del matí per conduir tres hores per veure alguna ciutat. Així que vaig decidir quedar-me a Lawas i gaudir d’una vegada per totes de la piscina de l’hotel que encara se’m resistia.

Diumenge per fi vaig poder dormir fins tard.  A les set i mitja saltava del llit preocupat perquè feia tard a la feina, i després d’uns bons minuts intentant entendre si avui tocava o no anar a treballar vaig tornar a dormir... fins a tres quarts de nou. L

Després d’esmorzar a l’hotel vaig sortir a fer un tomb pel poble. Vaig arribar-me fins al mercat amb l’esperança de que pel camí potser podria veure algun acte de celebració per la coronació del nou rei. L’anomenat Yang di-Pertuan Agong.

Malàisia té un total de 9 sultans, i només un d’ells és rei, però no ho és per sempre. El període de regnat dura només 5 anys, aleshores un dels altres sultans ocupa el lloc, i així successivament.

La veritat és que no em va sorprendre gaire no trobar cap signe de celebració per la ciutat i es que els dos estats de Borneo que pertanyen a Malàisia són, per dir-ho d’alguna manera com Catalunya i el País Basc. A part de tenir la seva pròpia llegua (de fet en tenen una vuitantena entre dialectes i llengües minoritàries), tant Sabah com Sarawak no tenen sultà sinó que tenen primer ministre. Tots dos estats són els grans motors econòmics del país gràcies a les reserves de gas i petroli, l’oli de palma i la fusta, però de tots els diners que produeixen (a canvi d’un gran cost mediambiental) van a parar a les arques de Kuala Lumpur d’on poca cosa en torna. Per això no es estrany veure en moltes cases les banderes de Sabah o de Sarawak sense anar acompanyades de la bandera malaia.

Per tant no era d’estranyar que aquí a la gent tant li fes que Abdul Halim sultà de Kedah fos investit rei de Malàisia quaranta anys després del seu anterior regnat (és el primer dels sultans que repeteix des que el 1957 Malàisia va deixar de ser colònia britànica, la part de la península, Borneu va tardar encara uns quants anys més).

Lawas és un petit poble de no més de 30.000 habitants repartits per un gran territori. A la ciutat en sí hi viuen uns poc milers, i els edificis principals de la ciutat, de dos o tres plantes es componen bàsicament d’una planta baixa comercial i vivendes a les plantes superiors. La majoria de les tendes són tendes de tot a cent, tallers, restaurants, colmados regentats per alguna dona vella i algun que altre lloc on venen aparells electrònics dignes de la pitjor paradeta del mercadillo de Bonavista.  Res té a veure aquesta Lawas amb la ciutat fronterera plena de prostitutes i mafiosos que solia ser fa uns anys.

Sense res per veure  a la ciutat i amb una xafogor mortal que s’aixecava del terra humit encara per la pluja de la nit anterior vaig decidir tornar cap al confort de l’aire condicionat de l’hotel. Això si, abans de tornar vaig aprofitar per passejar per dins del mercat i comprar algo de fruita.

Quan vaig arribar a Lawas ningú em va avisar que a l’hotel hi havia una piscina, si es que aquí lo del marketing no es porta gaire. De fet no va ser fins al cap d’un parell de setmanes quan donant un tomb al voltant de l’hotel vaig veure a través de l’una reixa que a l’altra banda hi havia una piscina que tenia molt bona pinta!

No vaig trigar a preguntar-li al conserge si es podia fer servir, i la resposta va ser que encara no estava a punt, que l’acabaven d’omplir i que encara s’havia de regular el pH de l’aigua, que quan estigués a punt m’ho faria saber.

Les setmanes van anar passant i no tenia noticies sobre la piscina. Finalment, uns dies abans que jo marxés cap a Klias a veure els monos de nas gros el manager de l’hotel em va anunciar que aquell dissabte farien una festa d’inaguració de la piscina amb els treballadors i que m’hi convidava a mi també. Per desgràcia jo no hi podia ser i me la vaig perdre.

Des d’aleshores cada dia, mentre em torro i deshidrato al camp només puc pensar en tronar a l’hotel i refrescar-me a la piscina abans d’anar a sopar. I cada dia, abans d’abandonar el camp... es posa a ploure.

Pel que veig, aquí el més normal és que durant el dia les temperatures siguin altíssimes i el sol piqui com un dimoni, però cap al tard, el cel es tapa, s’ennegreix i en qüestió de segons una pluja torrencial et cau a sobre sense donar-te temps a amagar-te.

Per tant, avui, aprofitant que és diumenge i que sóc a la ciutat quan encara fa sol, per fi podré descobrir aquesta piscina que fa tants dies que se’m resisteix.

La veritat és que no és res de l’altre món, i que de fet ni tan sols encara tenen tumbones o cadires on jaure. Però en un lloc tan remot, s’agraeix una mica d’aigua freda per refrescar-se.

Una mica de música, els meus mini-plàtans i el llibre que em va regalar el padrí. Perfecte per passar la resta del dia a la vora de l’aigua. Bé, el dia fins que els núvols amenaçadors tornin a aparèixer per put... per fastiguejar. J

Tornant a la meva habitació una bona notícia: la família creix!!! El nou Ramon III ja és entre nosaltres!!! Felicitats Ramón i Ana!!!

Després d’un dia de no fer res, que necessitava, uns fideus per sopar, un suc de pastanaga, un parell dels meus mini-plàtans i a omplir informes abans d’anar a dormir. L

A veure si aquesta setmana puc organitzar algo més interessant.

Un petó molt fort a tots!!!

Per cert, els meus amics de Mozambic també tenen familiars per aquí!

I d'aquest últim me n'he hagut de treure'n un parell de sobre, mira que són raros!