Viatge a l’interior de la jungla (preparatius)

Un cop més una mica de retard en escriure el post... L’excusa aquest cop? Doncs que m’he pres unes vacancetes. Dimecres passat de camí cap a la feina un dels companys em pregunta que quins plans tinc pel pont d’aquest cap de setmana. “com? Quin pont?” “si home. Com que és el final del Ramadà dilluns i dimarts que ve són festa”. Només arribar a l’oficina el primer que vaig fer va ser buscar vols i avisar a la Luc que s’agafés un parell de dies lliures, que baixava de visita!

Així, com qui no vol la cosa vaig reservar amb l’aerolinia de Low Cost de Air Asia i cap a Sydney  a passar el  cap de setmana!

Ara de tornada, i per matar les 8 hores de vol que em queden fins a Malàisia aprofito per acabar el post de la jungla. És el que té no tenir tele a l’avió.

Ja sé que en posts anteriors havia explicat que el lloc on treballava era al mig de la jungla, que Lawas era al cul del món. Doncs bé, Lawas es troba a 2 hores de la capital de Brunei en cotxe, més o menys la mateixa distància que de Kota Kinabalu, la ciutat més turística de Borneu que té un aeroport internacional. Lawas mateix té un petit aeroport amb 4 vols diaris (un 2800% més que l’aeroport de Lleida). Doncs bé, si Lawas es pot considerar el cul del món, el lloc on hem toca treballar ara es podria considerar el cul del bacteri que viu al cul del microbi que hi ha a la punta de la morena del cul del món. Ni aeroport ni carretera. Aquest nou lloc es troba prop de la frontera del Borneu Malai amb el Borneu Indonesi, al mig de la jungla. L’única manera de poder arribar al lloc on m’envien és amb una barca a través del riu.  La ruta va més o menys així:

Primer he de volar de Kuching (la capital) a Sibu, una de les ciutats més industrialitzades de Borneu i completament controlada pels xinesos. A Sibu fem nit i aprofitem per comprar queviures suficients per tot el temps que serem a la jungla.

L’endemà a primera hora ens embarquem. Agafem l’”Express Boat” que remunta el riu. No és més que una barca molt llarga amb un motor molt potent i completament tancada. Per dins sembla que viatgis en avió. Un avió amb les portes obertes per si vols sortir a fumar, a seure’t una estona a al sostre o simplement per sortir a comprovar que les maletes segueixen al lloc (al sostre de la barca on no van ni lligades ni res). Dins la barca la temperatura cau per sota dels 30º negatius. Un os polar aquí dins estaria tremolant. Per fer les quatre hores de viatge més confortables hi ha una televisió on passen pel·lícules xineses. L’antologia d’algun actor famós perquè tot i que a mi em sembla que la pel·lícula és la mateixa tot el viatge, ara que faig memòria he vist que el mateix actor s’ha casat dos cops amb una serventa, un cop amb la filla d’algú noble i un cop ja estava casat i el temptaven a anar a un bordell. Així que o són diferents pel·lícules o els xinos comencen a copiar els guions de l’Almodóvar.  El pitjor no és la qualitat de les pel·lícules, és el volum. No puc sentir el meu ipod tot i que he pujat el volum al màxim. Durant el viatge llegeixo l’Anàbasis de Xenofont, curiós títol ja que nosaltres també hem començat un viatge cap a les terres altes.

Les quatre hores passen força ràpid. Pel camí hem passat zones industrialitzades que poc a poc s’han convertit en campaments de tala d’arbres a mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat.  El riu és ample, marró pels llims que arrossega i a la llera es formen petites platges que la selva intenta menjar-se.

Hem arribat a Kapit. La ciutat més gran que trobarem al llarg del nostre viatge i amb no més de 20,000 habitants.  Amarrem al port on a part de barcasses carregades de troncs, també s’acumulen barques com la nostra unes al costat de les altres. Entre crits i desordre baixem. Tenim 20 minuts per comprar algo per dinar i tornar a la barca. 

Avui estem de sort. Com que el riu baixa amb prou aigua la mateixa barca ens portarà fins a la destinació final. Sinó hauríem d’haver llogat una barca privada més petita que costa només 500€ per trajecte. El bitllet de Sibu al poblat on ens dirigim en la barca exprés regular costa nomes RM60 (15€).

Amb el dinar empaquetat tornem a la nostra barca, comprovem que les maletes encara hi siguin i reprenem el viatge riu amunt. Només seran unes altres quatre hores. 

Cansat del clima polar de l’interior de la barca surto fora i pujo al sostre on hi ha en Sidek, el geòleg local que m’acompanyarà els dies de feina. La seguretat és màxima, si esternudes te’n vas a l’aigua. La vista des del sostre de la barca és millor que des del gèlid interior. Pel camí passem moltes “Long Houses” que és com aquí viuen les tribus. El que nosaltres entendríem com un poblat, aquí es reuneix tot en una sola casa, una sola casa però molt llarga. D’aquí li ve el nom. 

El cap de la tribu ocupa l’habitació central. A partir d’aquesta peça central la casa va creixent de forma lateral afegint-hi noves habitacions a mesura que la família creix. La part de davant des cases (el que seria el passadís o el rebedor) és un espai comú on les dones teixeixen, els homes arreglen les xarxes de pescar i els nens i nenes juguen descalços.  Veient ara els colors amb els que pinten les cases es fa difícil pensar que no fa tant de temps aquesta gent es dedicaven a col·leccionar els caps dels seus adversaris.

Kapit és l’ultima població que passem. A partir d’ara tot són long houses, campaments de tala d’arbres i alguna que d’altra caseta mig abandonada a la jugla. És curiós perquè de tant en tant la barca para en aquests campaments o long houses i molta gent baixa carregada de bosses, però també hem deixat gent al mig d’un banc de sorra en un meandre on no és veu cap rastre de civilització. No sé com sortiran d’allí. A mi em recorden als amotinats d’un vaixell abandonats en una illa deserta.

A mesura que avancem riu amunt apareixen cada cop més campaments de tala. Grues enormes penjades sobre quatre pilars de fusta semblen braços gegants que et donen la benvinguda. Aquestes grues que durant el dia carreguen en barcasses els esquelets del que havia estat la torre sobre la qual els hornbills feien el niu, ara es dediquen a carregar les maletes i provisions que porta la barca.

El riu s’estreny, es nota que el nivell de l’aigua és molt baix. Troncs arrossegats pel riu s’acumulen a banda i banda, i quan parem a un dels poblats la gent ha de caminar un bon tros sobre les roques per poder arribar al que en èpoques de més pluja és el moll.

Finalment arribem a la nostra destinació. La Long House més alta del riu. Més amunt d’on ens trobem ara només hi ha dos campaments de tala i jungla. Res més. Aquesta casa és l’últim reducte de civilització i durant els propers dies també serà casa nostra.

Saltant entre pedres i troncs arribem a les escales que fan de moll .  Mentrestant un gos s’ha llençat a l’aigua a pescar un a bossa de brossa que algú a llençat des de la barca. Aquesta gent pot ser que visquin del riu, però no el respecten gens. La merda flota per tot arreu. Entre la tala i la brossa que baixa pel riu cada cop em sap menys greu que algú vulgui posar una barrera de formigó riu amunt.

Mentre el nostre guia desapareix en una barca més petita amb totes les maletes i queviures, la resta enfilem escales amunt per pujar al poblat.

Sota el pont que porta al poblat un home està acabant d’enllestir una baraca. Tot de fustes, troncs i eines s’escampen pel lloc. L’home ens saluda. Ha reconegut en Sidek (que ja ha vingut aquí més d’un cop). Els altres companys de viatge, a part del guia que ens ha abandonat són el jefe dels sondistes que ve a veure el terreny i a acordar preus per llogar gent de la tribu per treballar i el noi que supervisarà les investigacions.

Entrem al poblat. Aquí, en ves d’una sola casa llarga en tenen varies. El foc va cremar unes quantes cases de la zona i alhora de reconstruir-les, el govern va decidir de agrupar les diferents tribus a la mateixa zona i de dividir les cases més llargues en seccions més curtes amb tallafocs entre casa i casa. L’escènica de vida comunal però, es segueix mantenint. Aquesta comunitat en total està formada per unes 6 o 7 cases. La més petita consta de 12 habitacions (o cases particulars) i la més gran de 38. Quan les cases estan plenes (molta gent marxa durant la setmana per feina o a l’escola) poden arribar a viure aquí unes 1500 persones.

El primer edifici és un centre mèdic que espero no haver de visitar. Després venen les cases més noves, fetes de formigó i rajoles i amb connexió via satèl·lit. Per tot arreu hi ha gossos sarnosos i galls corrent lliurement. Els nens ens miren com si veiessin fantasmes (suposo que jo en tinc gran culpa d’això). Deixem les cases i el camí s’estreny metre passem per sobre un rierol. Arribem a la zona comuna on hi ha un pavelló poliesportiu amb un escenari i una pista de bàdminton, una cantina on els nens de l’escola dinen, un safareig per rentar la roba, un parell de casetes i les escales empinadíssimes que porten a l’escola que hi ha dalt del turó.  Voregem el turó i creuem un altre pont sobre un rierol, aquest amb més aigua que l’anterior. El pont ens porta directament a Sebiru (que és el nom del rierol), la casa on viurem. Aquesta no té tan bona pinta com les que hem passat a l’entrar al poblat. Aquesta casa és molt llarga i es veu més vella que les anteriors.

Ens rep un grup de gossos gairebé sense pel per culpa de la sarna. Creuem una petita porta de fusta i entrem a la part comuna de la casa. Allí ens reben un grup de dones que estan teixint una espècie de tapissos/catifes molt típics d’aqueses tribus. El nostre guia xerra amb elles, ens ignora i no tradueix res. Descobrim que les nostres maletes es troben dins d’una de els habitacions i suposem que aquesta serà la casa on ens instal·larem. Entrem i la dóna de la casa ens rep i ens convida a “Tang” de fruites del bosc i galetes. L’home de la casa apareix treu una ampolla de guisqui reomplerta de vi d’arròs casolà. Ens serveix un got a cadascú. En Sidek que és musulmà i està en ple ramadà no toca res.

El guia xerra amb els amos de la casa en la llengua de la tibu, ell també és Iban (el nom de la tribu) i com que tots es consideren família algú ha cregut que seria bina idea que ens acompanyés. No tradueix res. El jefe dels sondistes que és molt bon paio i que algo capta de la conversa em va traduint el que diuen. Sort en tindré d’ell els propers dies.

Aquesta serà la nostra casa a partir d’ara. Conviurem amb aquesta família. La dóna ens cuinarà, l’home ens portarà en barca, dormirem al seu menjador i farem servir el seu bany. Perquè aquesta família i no una altra? Doncs perquè aquesta gent tenen terres on s’ha de construir la presa, i com a part de la compensació per les terres que perdran, a part del preu que acordin, també els pagaran lloguer per la casa, el menjar, la barca, i a més a més els donaran feina fent de guies o ajudant als sondistes. Amb aquest acord pagarem preu d’hotel per dormir en matalassos a terra, menjar arròs bullit, dutxar-nos en al pati de la casa i fer servir un forat com a cagaderu. Tenint en compte que la presa serà un gran impacte, a mi em sembla just (total, això ho paga el client).

Com que encara queden un parell d’hores per a que es pongui el sol sortim amb la barca per arribar fins a la zona on ha d’anar la presa.  Les marques a la vora del riu demostren com de buit baixa el riu.  Les roques del fons comencen a treure el cap amenaçadores com mans esquelètiques que busquen un lloc on aferrar-se.

És curiós veure els punts on convergeixen un afluent en el que no hi ha tala d’arbres i el riu principal. L’aigua de l’afluent baixa neta i cristal·lina mentre que l’aigua del riu principal baixa plena de fang i llims que no tenen lloc on fixar-se en les zones desforestades. A banda i banda del riu s’aixequen parets verdes. La vegetació sembla impenetrable.

Passem els últims campaments de tala d’arbres que hi ha riu amunt. És curiós, però a vegades la natura ens demostra lo insignificants que som. Quan un veu la devastació que l’esser humà provoca sembla que el mal sigui irreparable, però aleshores passes al costat d’un moll abandonat i veus que la jungla poc a poc a reclamat el lloc que li pertanyia. Els troncs que feien de pilastres del moll ara els devora lentament l’herba que s’hi enfila. Les peces metàl·liques abandonades es corroeixen i desapareixen molt més ràpidament que no pas les estructures fetes a base de troncs. El que no fa tant era gris, ara torna a ser de color verd. Potser no som tan dominants com ens creiem, potser hi ha una petita esperança que abans de carregar-nos el planeta, la natura ens demostrarà la verdadera jerarquia.

Tornem a la casa on ens esperen de nou amb té i galetes. Sortim a la zona comú i contemplem el treball que fan les dones. Els demano permís per fer fotos, tot i ser molt vergonyoses, al final em diuen que si. Els pregunto que quan tarden en fer un d’aquells tapissos i em diuen que per a un de mida mitjana es poden necessitar un o dos mesos. Una de les dones treballa en un de molt llarg que en total trigarà més de sis mesos en completar. La majoria de teixits els fan per encàrrec i cadascun costa uns quants centenars d’euros. El més curios de tot és que el teixit que fan servir no és ni llana ni fil sinó escorça d'àrbre. 

Sopem amb la família de la casa. Tot i que nosaltres hem portat menjar sembla que el tracte és més aviat fer algo simbòlic: nosaltres portem el suficient per no buidar el rebost de la família però després ells ens donen el que volen. Avui per sopar, sopa de gall, arròs i curri. Els companys de viatge és queixen que el gall no és gaire tendre perquè es passa el dia corrent pel jardí. Si sabessin el que la gent a Europa està disposada a pagar per un pollastre d’aquests tot i no ser tan tendre om els de granja.

Després de sopar toca fer bogada. Com que em van avisar amb un sol dia d’antelació que marxava cap al camp, no vaig tenir temps de portar la meva roba a la bugaderia (si, he de fer servir la bugaderia cada setmana perquè a l’hotel on visc foten unes clavades de por per rentar la roba i no tenen una rentadora pública com tenia a  Lawas). La roba es renta en una galleda al pati de la casa, el mateix lloc on un es dutxa, per tant aprofitaré i faré les dues coses alhora. Abans però passarem pel bater. A l’Àsia el tema bater va d’extrems. O et trobes una tassa que funciona amb botonets i d’on surten tot de rajolins (a vegades de colors), o t’ho fas com pots en un forat intentant mantenir l’equilibri sobre dos maons. Com era d’esperar, al mig de la jungla pocs rajolins trobaràs. Pel que fa al paper de bater... em va fer molta il·lusió quan el tercer dia d’estar allí va aparèixer una bossa de rotlles d’Scotex. Suposo que algú coneixia els costums tan estranys del occidentals i van fer pujar una mica de paper de cul. Fins aleshores vaig haver d’adaptar-me al sistema asiàtic de la manguereta i la palangana. I no entraré en detalls perquè sé que alguns de vosaltres llegireu això mentre mengeu. Per cert, l intimitat també deu ser algo molt occidental, perquè aquí, la única separació amb la cuina on sempre hi havia algú fent alguna cosa no és més que una paret de cartró amb els forats tapats amb bosses d’arròs budes i una porta de fusta mal collada.

Una mica més lleuger surto al pati on mentre rento la roba inicio una ofensiva frontal contra l’exèrcit de mosquits que ataca els meus turmells. Tot i que me’n enduc molts per davant, crec que al final vaig perdre la batalla. Amb la roba neta i estesa en un dels cables que pengen al pati és el meu torn per fer net. He robat un parell de pastilles de sabó i ampolletes de xampú de l’últim hotel que m’aniran la mar de bé aquí. Jo com si fos a casa meva, em trec la roba, m’ensabono i m’esbandeixo amb l’aigua que surt d’una espècie de dutxa que hi ha perillosament a prop de l’única bombeta que il·lumina el pati. L’endemà quan surti a recollir la roba estesa m’adonaré, que el pati, al igual que la part del davant de la casa és una zona compartida, separada entre casa i casa només per una reixa de corral i que el veïns es passegen amunt i avall mentre tu rentes la roba o et dutxes, i que per tant no és mala idea deixar-se la roba interior posada mentre un es renta, no fos cas que provoquéssim algun ensurt.

  

Ja dutxats i sopats tornem a la zona comuna. Uns llegeixen el diari, jo el meu llibre, altres fumen i miren les papallones... quan de sobte el nostre guia s’aixeca seguint un d’un dels nois locals (el que portava la barca aquesta tarda i que a partir d’ara ens acompanyarà en cada caminada per la jungla) i als pocs metres es gira i em pregunta si el segueixo. Jo no en tinc ni idea de que passa, però per sort el cap dels sondistes m’avisa, ens inviten a prendre una copa i és de molt mala educació dir que no així que ja ho saps, a seguir-los.

Dit i fet, anem cap a la casa (o habitació) del nostre amic. Allí ens han preparat uns gots a terra i uns plats amb carn de porc fumada. Ens asseiem al voltant dels gots i l’home treu una ampolla de guisqui reomplerta de vi d’arròs i una altra ampolla de tres litres de Walker (aquesta si mig plena de guisqui). Mentre el nostre guia xerra amb l’home, sense traduir res es clar, jo em dedico al que conec, el guisqui. El mestre que se n’adona de lo ràpid que he buidat el got me l’omple, aquest cop fins dalt. Mal fet, l’endemà correrà el rumor que l’occidental té tolerància (total per dos gots de guisqui) i acabaré odiant el vi d’arròs.

Finalment és hora d’anar a dormir. Al menjador de la casa on ens hem instal·lat ens han deixat tres matalassos dobles enrotllats al costat de la tele i 5 coixins. Com que el grup el formem dos per part dels sondistes, dos per part del client i jo els números surten ràpid. Dos dos i un. A mi em toca dormir sol! Tot i que això de dormir sol és un dir. Seguim roncant tots junts al menjador, i a alguns el guisqui els ha afectat més que a d’altres i els roncs són més forts.

I fins aquí el primer dia. Com que aquest post era massa llarg l’he dividit en dos. L’altra meitat en uns dies.

Au, bona nit!