Immersió

Teníem pendent amb un dels companys de feina (Simon, Rogers... la veritat és que encara no m’ha quedat clar com es diu el bon home) una visita a la Nairobi de veritat, no la de la classe mitja alta. Ja feia temps que els companys em deien que m’havien d’ensenyar els barris de l’est. I clar, jo no m’hi podia negar.

Teníem dues opcions: cotxe o transport públic. Bé, per començar últimament disposar d’un cotxe és complicat, a més jo no coneixia la zona. I qui pot rebutjar l’oferta d’experimentar el transport públic de Nairobi! Així que sortim de la feina i ens dirigim a la parada de matatus.

Interpretar els matatus és com parlar una llengua estrangera. A tu et semblen tots diferents, bé, no són tots idèntics, alguns tenen llums de colors, neons, llantes i pegatines anunciant com de gran i meravellós és Deu. Un gran merder, caos de crits, gent movent-se, furgonetes pitant... un codi indesxifrable per a mi, però pel que semblava algo molt natural per al meu guia. Va escollir un dels matatus, vam pujar i ens vam dirigir cap al centre de la ciutat.

Per fora els matatus es veuen vells i atrotinats, per dins són molt pitjor, i a més tenen la radio a tope. 30Shilings (30c d’euro) per persona perquè és hora punta i comencem a navegar entre l’embús. Els carrils de la carretera han desaparegut, els semàfors no tenen més raó de ser que els llums de Nadal, les rotondes són un embut i el principal objectiu del conductor és no ratllar el cotxe mentre llegeix els titulars del diari del passatger assegut al seu costat (un dels tres que comparteixen un seient doble).

Unes quantes sotragades després arribem al centre de la ciutat. Encara no havia baixat mai al centre durant el dia i en plena setmana, la veritat és que canvia força. Els carrers estan plens de gent, les botigues totes obertes i les cantonades han canviat les noies de lloguer per llençols on es venen llibres de segona ma.

Ara hem de trobar un autobús que ens porti cap a l’est. Tot i haver autobusos i matatus per totes bandes, és hora punta i la multitud s’acumula ordenadament esperant a poder pujar al bus que els durà a casa. Les cues arriben a les dues hores d’espera.

No val la pena esperar allí dempeus i per fer temps el meu company m’ofereix d’ensenyar-me la seva universitat. La Politècnica de Kenya. Una sèrie d’edificis en una espècie de campus al centre de Nairobi que a primera vista més que una universitat sembla una presó. La facultat d’enginyeria és un edifici quadrat de quatre plantes distribuït en tres fases: la més exterior son uns passadissos que voregen l’edifici, completament descoberts i sense cap protecció del vent o la pluja. Pots recórrer els passadissos al llarg de tot el perímetre de l’edifici. Des del passadís, unes portes reixades (i de tant en tant una finestra també reixada) permeten l’accés a les aules. Capses de formigó amb una pissarra a la paret. El color blanc original s’ha convertit en una barreja de blaus, verds i vermells que deixen intuir fórmules d’anys anteriors. La decoració de les aules; un recull de pupitres i cadires completament descoordinats que molt probablement han estat donats per diferents ONGs i universitats d’altres països. La part més interior de l’edifici, aïllada de l’exterior per portes barrades de ferro conté els laboratoris, tallers i sales d’ordinadors. A l’últim pis, el que a mi em recorda alguna granja industrial resulten ser dues aules que es fan servir per a classes multitudinàries, conferencies, etc.

Fem un tomb pel campus i veiem la cantina. Un cubicle amb una fotocopiadora, un home que ven targetes de mòbil i una petita cuina amb un microones i uns fogons on s’està escalfant llet. M’ensenya la resta de facultats per fora i entrem al teatre empenyent una porta que es nega a obrir-se. Un cop dins no ens hi quedem gaire estona ja que la nostra presència (segurament la meva més que la del meu company) sembla distreure l’assaig de la coral.

Abandonem la universitat i ens dirigim de nou a una de les parades de bus. Encara hi ha cua per una hora. Passem per l’altra parada de bus i res, la cosa no ha canviat. Decidim pujar a un dels bars a fer una cervesa. La primera planta és un menjador, la segona un bar i la tercera un club amb la música molt forta (tot i que ningú esta ballant i la gent sembla més interessada en mantenir converses entre els seus grups). El meu amic deu ser força habitual perquè tan els de seguretat com les cambreres el saluden. Ens asseiem en una taula a la zona sorollosa. Al principi totes les mirades es concentren en mi, l’únic estranger que hi ha al local però aviat la gent comença a ignorar-me. Passa el temps en una conversa amortiguada pel soroll dels altaveus (altrament dit música).

Ens acabem les begudes i ens tornem a dirigir cap a la parada del bus. Ara ja no hi ha cua. Jo segueixo sense entendre com funciona el sistema i com saben quin bus va a on. El meu company busca el bus correcte quan uns homes amb cascs de paleta de color groc ens empenyen cap a un dels busos. Pel que sembla ja va bé. El meu amic em diu que pugi i jo el segueixo. Per dins el bus està tot pintat de negre amb pegatines de Playboy per tot arreu, llums de neó i la musica a tot drap, el que se sent és alguna radio de música cristiana; o això, o hi ha algun negoci anomenat Jesus Christ que no para d’anunciar-se en antena. El cost del trajecte 50Sh (ho trobo un robu).

Hem recorregut pocs metres i ja he descobert que els revisors no porten el casc per fer-se veure sinó per protegir-se. Entre l’amortiguació del vehicle i l’estat de la carretera més d’un cop han topat amb el sostre o la vora de la porta d’on van penjats a la caça de més clients. Per sort abandonem el centre de la ciutat i agafem una autopista. Els dos o tres carrils (és difícil distingir quants n’hi ha) estan completament col•lapsats i ni tan sols els matatus són capaços d’obrir-se pas. Per sort el nostre conductor decideix agafar el carril bus. No, a Nairobi no existeix tal cosa. L’home senzillament ha enfilat el nostre bus a la vorera i amb una roda penjant que de tant en tant rellisca i torna a l’asfalt comença un eslàlom per evitar els vianants. No ho deu fer gaire sovint això d’agafar aquesta drecera perquè aviat es troba amb que la vorera desapareix dins un immens forat. L’intent d’esquivar-lo és inútil i hi caiem de quatre rodes. Sento la roda del meu costat com gira sense tocar el terra, i no sé com ens ho fem, però tal i com hem entrat, n’hem sortit i ens hem tornat a enfilar a la vorera. L’embús és massa per a la paciència del nostre conductor i decideix prendre una drecera tallant pels carrerons de la urbanització que tenim a la vora. En aquest moment ja no penses “ai que encara bolcarem” ara ja només penses “espero que quan bolquem ho fem per l’altre costat i no pel meu!”.

Finalment arribem a Eastlands (no, on jo visc són les Westlands). Entrem en un pub que té molt bona pinta. Dues plantes, terrasseta i cervesa fresca, fins i tot un parell de rosses (però ara que me les miro millor... deuen ser molt simpàtiques...). Fem una cervesa i xerrem. A mi em sembla que això dels barris de l’est no és tant diferent de la zona on visc jo. Li pregunto si aquí és on venen normalment de festa. La resposta; la que m’esperava: “de tant en tant però normalment sortim més per la zona on visc jo” “Doncs anem cap allà no?” “ En serio que vols anar a la meva zona?” “o i tant!”. Així que pago les cerveses i sortim a buscar un altre bus que ens porti fins a casa seva. A la parada del bus aprofita per comprar un parell de xupa-xups per als seus fills.

Un altre trajecte sotragat i parem a la vora d’una carretera força ample i fosca. Bé, lo de parem és un dir perquè el bus seguia movent-se quan en vam saltar. Les voreres no són més que camins de terra separats de la carretera per una trinxera que segurament quan plou va plena d’aigua, ara només recull la brossa dels xiringuitus que hi ha muntats a banda i banda. Com que és tard la majoria ja han tancat, però encara arribem a temps de saludar al Carnicer i al venedor de sabates. Les dues paradetes que i ha a la cantonada d’on viu el meu company.

Ens obre la porta la seva mare. Una dona de mitjana edat però amb la cara cremada per l’experiència i segurament algun fet del passat del que prefereixo no saber-ne res. La casa és senzilla. És un edifici de dues plantes però no n’estic segur que ells visquin en totes dues. El menjador-rebedor és una caixa de formigó amb un sofà per paret menys la del fons on hi ha un moble amb una televisió minúscula on com és normal estan passant una sèrie veneçolana traduïda al Kiswahili. En un dels sofàs el fill gran (5 anys) es fa el despistat per no haver de menjar el sopar, a l’altre sofà la germana del meu company vigila que la filla petita (4 anys) s’acabi el seu plat. Jo m’assec al sofà que queda lliure mentre el seu pare ens vigila a tots des del quadre que hi ha penjat sobre les noies. L’home, guitarrista de professió va morir fa un parell d’anys (en un accident si no recordo malament). La mare dels nens els va abandonar fa cosa d’un any i ni esperen ni volen que torni ja que segurament portarà malalties no desitjades amb ella (és trist i molt fort sentir això però en poc temps he sentit històries molt similars de diferent gent).

Un cop els nens tenen el seu regal ens n’entornem al carrer i comencem la ruta pels bars que hi ha tot just a creuar la carretera. La proposta és començar pel que queda més lluny (uns 200m) i acabar pel que hi ha tot just davant casa seva que és on ens trobarem amb els seus amics.

El primer bar és una carpa amb taules i cadires de plàstic. Un escenari al fons on hi ha un grup tocant música congolesa. Per fer-se una idea seria la típica música afro-caribenya. És divendres i encara una mica d’hora, el local està bastant buit però casi que ho prefereixo, així puc absorbir millor l’ambient. Demanem una cervesa i perquè no, algo de menjar. Quan no saps que demanar: pollastre. Mentre esperem observo i veig la cuina, el que em pensava que era el guardaropia en realitat és la cuina. No veig cap indici de pollastre però si que tenen uns peixos sobre el taulell que fan bona pinta. Ara me n’empenedeixo d’haver demanat pollastre. El peix es veu fresc i de pollastre no se’n veu ni rastre, el més probable és que vagin a una de les tendes del carrer a buscar-ne un que porta tot el dia penjat.

Per sort la cambrera torna i diu que no n’ha pogut trobar. No passa res, ens acabem la cervesa i anem cap al segon bar. De camí uns crits ens atrauen cap a una espècie de mini-xurreria on hi ha una dóna fent xapatis (el pa tradicional d’aquí). La dóna li fot crits al Rogers perquè que ve a ser això de portar un foraster al barri i no presentar-lo! Ens presenten, la dona ens ofereix agafar un xapati, l’accepto amb la condició que em deixin pagar (20sh dos). Lògicament sóc l’única persona de pell més aviat clara que he vist per la zona i tothom em mira però sense gaire interès. Els que coneixen al Rogers (molts) el saluden i em saluden, però sempre molt tímidament. Aquesta dóna és la única que ha demostrat tenir sang a les venes.

Un cop ens hem acabat el xapati entrem al segon bar, el Dallas, un bar típic kenyata. Aquest és enorme. Em recorda els circs de quan era petit. Una carpa enorme amb pals de fusta que aguanten la lona. Una pista central amb un escenari i tot de taules i cadires situades de forma esglaonada al voltant de la pista de ball. A la vora una carpa annexa on hi ha la barra del bar i un lloc de menjar amb un tros de carn de no sé ben bé què penjant d’una reixa.La música ja sonava quan em entrat però les noies del grup eren fora fumant. Al mateix temps que arriba la nostra cervesa entren i s’afegeixen al grup. La música és molt energètica, però la gent la balla molt tranquil•lament. Els nois em recorden al boomerman que es va fer famós al youtube per ballar com si fos de goma, les noies ballen de forma molt sensual (o més aviat sexual) sacsejant-se entre les cames del primer noi que s’ofereix a ballar, i del segon i del tercer... Per sort no ens quedarem a menjar en aquest local. Visita ràpida al bany per buidar la cervesa acumulada (per cert el pixodrum és igual que el del camp del Nàstic) i cap a l’últim bar. El Flowers.

No, no és un bar amb només homes vestits amb cuir i samarretes de malla. És un bar de lo més normal i bastant ben muntat s’ha de dir. L’entrada plena de còdols és la zona de pàrquing (tot i que aquí poca gent té cotxe). A ma dreta queda la cuina, un espai obert on hi ha un foc de carbó i... millor no miro més perquè aquí si que menjarem. Al mig del jardí-pàrquing hi ha un toll, llac, piscina rústica (com se’n vulgui dir) i un pont de fusta que la creua. A l’altra banda del pontet el bar. Un sostre de canya amb una barra al mig i taules als voltants. El lloc perfecte excepte per un pòster del Madriz a la paret prop del vàter (serà el paper?). En un racó ja ens esperen un parell dels seus amics. Un enginyer, un no se que i un advocat tot i que aquest em confessa que va comprar el diploma a un falsificador (força normal aquí). Més cerveses i demanem algo per sopar. Nyoma Choma! Avui per fi provaré la famosa carn de cabra a la brasa! Mig quilo o un quilo? Mare, no tinc tanta gana, agafem mig quilo no? En aquell moment no hi vaig caure i vaig demanar mig quilo pensant en compartir-lo entre els dos. Després vaig veure que hauria d’haver demanat un quilo o fins i tot més.

No sé quanta estona vam esperar, però el Rogers es preocupava ja que amb la nova llei els bars han de tancar a les 11. Al final va venir la cambrera amb un bol i una gerra d’aigua calenta. Ens vam rentar les mans, tots. El cuiner apareix amb un tros de cabra rostida sobre una fusta de tallar, la posa sobre la nostra taula i comença a torcejar-la. Al voltant de la fusta tot de sal. Tan bon punt acaba de tallar-la n’agafa un tros, se’l posa a la boca i marxa tan content. Suposo que això era la senyal, el tret de sortida, part del codi secret que encara no he après a desxifrar. Tots es llencen sobre la pobre cabra. Un quilo hauria donat per més sobretot ara que me n’adono que no era per dos sinó per cinc o sis! Error de principiant, no tornarà a passar (o si).

Mig kilo de cabra, unes quantes cerveses, una bona estona xerrant amb els amics d’en Rogers, tot per 450sh. Però si hi ha bars aquí al Westlands que et cobren el doble només per una beguda!

Són gairebé les 11 i és hora que comenci a passar. El Rogers truca a un amic seu que fa de taxista perquè m’acompanyi a casa. L’home no apareix, el tornem a trucar i diu que ve una mica de tard. Ens dirigim cap a casa seva per trobar-nos a mig camí. A partir d’aquí la cosa es torna surrealista. Arribem a un portal d’entrada a un bloc de cases on ell vivia abans. A fora hi ha dues noies i un noi embolicats amb mantes, sembla que muntin guàrdia. Me’ls presenta però no acabo d’entendre bé qui són. El que si entenc és que entrem dins per anar a veure el pare d’aquesta gent que no sé ben bé qui és ni si ens rebrà amb els braços oberts tan tard. Per sort quan comencem a caminar arriba el taxista. Ho haurem de deixar per un altre dia. Pujo al taxi, hi ha una noia asseguda al costat de conductor. Automàticament assumeixo que com que és un servei nocturn la seva dona l’acompanya per fer-li companyia. El Rogers també puja. Vindrà amb mi fins a Westlands i tornarà amb el taxista. Normalment amb enviar un sms dient que has arribat bé ja n’hi ha prou, ell ho vol comprovar en primera persona.

Durant el viatge creuem alguns dels barris on hi van haver les matances després de les eleccions del 2007. A mi em semblen tranquils, però tots els companys de viatge coincideixen en que no els agradaria passejar per aquella zona i menys de nit. Parem a posar gasolina, m’estic pixant de mala manera, però al igual baixo del cotxe després dels comentaris! Finalment arribem a Westlands, el taxista pren un carrer que a aquestes hores estarà ple i col•lapsat, és on hi ha tots els bars i discoteques. Jo personalment no hauria girat aquí, però com que ell no és d’aquesta zona potser és l’únic camí que coneix. No ben bé. Resulta que la noia que s’asseia al seu costat no és la seva dóna, és una clienta més del taxi. Quan baixa del cotxe ens n’adonem que va vestida “pa matar”. Tot i compartir el taxi decideixo que li pagaré la carrera completa ja que també portarà el Rogers de tornada cap a casa.

Finalment arribem al meu barri, i juraria que vaig detectar incomoditat i por en el taxista mentre el guiava pels carrers foscos i atrotinats de la zona on visc. Potser el meu barri no és tan “bé” com pensem. Ens acomiadem, li deixo els diners al Rogers i el taxi desapareix en la foscor del carrer. Jo camino el tros que queda fins al meu edifici. M’agrada respirar la nit després de passar-ho bé. (estic fet tot un poeta! Hehehe)

Fins la setmana que ve!

PS: vaig considerar que no era apropiat portar la càmera en aquesta aventura i el mòbil que tinc la qualitat és pèssima. Així que avui només tenim lletra.

Nota mental: m’he de comprar una càmera de butxaca (espera assegut maco).