Si et Portes Bé et Duré a L'Infern

Safari tradicional vs modern 

Des de petit he imaginat que per a fer un safari s’havia d’anar vestit  a lo professor Livingstone, amb un vestit jaqueta de color caqui, pantalons curts, mitjons de llana doblegats sobre unes botes gruixudes i fosques, i un barret enforma d’orinal al cap. Si bé és veritat que anys més tard la cosa a canviat gràcies als del National Geographic, la imatge d’anar de safari no ha canviat gaire. La gent es segueix vestint de color caqui, es segueixen portant botes i mitjons gruixuts i per desgràcia l’orinal s’ha perdut.

Si bé de petit els safaris constaven del professor Livingstone col·leccionant trofeus per la sabana i tot un seguici de portadors carregant  trastos, últimament els safaris s’havien convertit en un grup de eixelebrats en 4x4 perseguint lleons i gaseles amb teleobjectius. Però això ha canviat... si algú pensava que era insuperable trobar-se en el teu primer safari per l’Àfrica fent de conductor i guia amb els immillorables companys (l’iranià i el nepalès), que me’n dieu de fer un safari en bicicleta?

 

A les portes de l’infern

Diumenge 20 de febrer del 2011, el Carl aparca el cotxe al pàrquing de la porta Elsa del parc nacional Hell’s Gate (Les portes de l’Infern). Baixem i ens preparem: càmera, aigua, entrepans i fruita, algo de fruits secs, mocador al cap per a protegir-se del sol, i aquest cop si, crema solar (molta, moltíssima), bambes, roba d’esport i bicicleta. Tot i que es poden llogar bicicletes a l’entrada del parc em portat les nostres pròpies bicicletes. El Carl porta una mountain bike de primera classe (es molt de la bici i del vici l’home) i jo porto la bicicleta de la seva novia, 100$ al xinu, les conseqüències de voler estalviar un parell d’euros en llogar algo mig decent les pagaré més tard.

 

Entrem al parc (25$ per persona més 1$ per bicicleta). El dia és fantàstic, fa un bon sol però també bufa una mica d’aire fresc. El camí de grava s’acaba ràpid i comencem a avançar per la planícia polsegosa vorejant un dels murs que forma una colada volcànica. Passem aquest primer mur i davant nostre s’obren les portes de l’infern. La torre Fisher marca l’entrada a la gorja excavada en la lava. El camí és planer i les vistes impressionants. El dia es presenta prometedor. Tot just passar la torre veiem les primeres zebres. Uncotxe que passa per la vora les espanta i les fa córrer cap al camí principal.

 

 

He perdut contra una zebra

Entre foto i foto seguim avançant pel camí. Les zebres que s’havien espantat amb el cotxe ara són molt a prop nostre, tant que s’espanten quan ens apropem encara més i tornen a córrer. Una creua elcamí just davant meu, l’altra dubte i quan intenta creuar ja és massa a prop nostre i comença a córrer en paral·lel. No era per molestar (anava a escriure putejar, però he pensat que no queda bé escriure coses així al bloc) però en aquell moment tenir un animal tan estrany tant a prop em va hipnotitzar (diuen que aquest és el motiu pel qual són ratllades). Sense adonar-me’n vaig començar a pedalejar i fer fotos seguint la mateixa direcció que la pobre bestia. No me n’adonava que li obstruïa el pas per reunir-se amb l’altre que feia un moment havia creuat el camí. Al final vaig parar per fer una foto ben feta i ella em va avançar i va creuar a l’altre banda. Si no m’hagués parat a fer fotos a l’igual em guanya a mi un burro amb pijama! Ha!

 

Des de dat de tot

Seguint pel camí veiem a banda i banda infinitat de warthogs (Pumbes o porcs senglars berrugosos), impales, gaseles de Grant, gaseles de Thomson, bongos i tota mena d’antílops. Tot i trobar-nos al mig d’una gorja no hem d’oblidar que sóm al Rift Valley i que aquí tot està fet a gran escala. A banda i banda del camí s’estenen prats que un esperaria veure’ls acabar en l’horitzó, però que troben el seu límit en una paret vertical de basalt columnar que s’aixeca un centenar de metres per sobre nostre i des d’on ens vigilen els voltors. Però no són només els voltors els que ens contemplen des de dalt de tot. Uns ulls s’han fixat en nosaltres, i com si estractés d’algú reposant en un banc de la rambla es dediquen a seguir la nostra trajectòria. En aquest cas la parada és obligatòria. No pots passar pel costat d’una girafa massai salvatge i no fer una foto!

 

Sembla que la nostra amiga no té tanta curiositat com nosaltres, i després de bona estona de posar per a les nostres fotos decideix canviar de postura. Nosaltres la seguim com turistes japonesos visitant el parc Güell. Se’n cansa de nosaltres i marxa camí avall. Just en aquell moment ve un cotxe. Quí guanyarà? quí aguantarà més estona? Deu ni do amb la paciència de la girafa. Fins que el cotxe no ha estat ben bé a tocar no ha fet un salt (si, amb poca elegància, però aquestes besties de coll i potes llargues també salten) i s’ha refugiat entre uns arbustos a la vora del camí. Si el que buscava era passar desapercebuda... em sembla que algú li hauria de dir que és massa alta per aquests arbrets, el cap li sobresurt per sobre les branques.

 

He provocat una estampida

Hem deixat el nostre amic llarguerut enrere i seguim pel camí apropant-nos cada cop més a la paret de la gorja. De sobte entre els arbres em sembla veure una zebra i... oh búfals! Aviso al Carl i com que en aquesta zona costa molt veure búfals decidim deixar les bicis a la vora del camí i apropar-nos silenciosament. Comprovem d’on ve el vent per a passar desapercebuts com més estona millor i així poder-nos apropar més al grup d’animals. No sé si algú ho recorda d’altres articles passats, però ni lleons ni hienes ni lleopards, l’animal més ferotge d’aquestes terres és el búfal. Un toro de dimensions descomunals, molt territorial i amb molta mala llet.  Jo recordo això a l’hora que recordo que la meva bici és vermella, la motxilla és vermella i la meva samarreta és vermella. Mmmm... ara no sé que he de fer, si seguir i amagar-me rere un arbre, quedar-me quiet o córrer i arriscar-me a cridar més l’atenció? Decideixo quedar-me quiet mentre el Carl es segueix apropant. De sobte la terra tremola, el soroll és eixordador. No hi hauria més d’una dotzena d’animals però el soroll de l’estampida va ser aterrador. Per un moment  vaig quedar paralitzat, surto corrent fent més clara la meva presència o no em moc? Cap a on corren? Per sort marxen muntanya amunt i no cap a la meva direcció o la del Carl.

 

Tornem a les nostres bicicletes i seguim vorejant la paret de la gorja fins arribar al campament dels guardes del parc.  A partir d’aquest punt hem de deixar la bici i continuar a peu. La gorja s’estreny i segueix el llit del riu. EL camí no és complicat però una dóna vestida amb uniforme militar et diu que et buscarà un guia per no perdre’t. Hi ha diverses opcions, una ruta de 3 hores, una de 2 hores o una d’1 hora en la que pots arribar a veure-ho tot si vas a bon pas. Com que el Carl ja ha vingut altres vegades i no porta calçat per caminar diu que ell s’esperarà i que hi vagi jo sol. A mi ja m’està ve, així faré la ruta d’una hora. El preu del guia és de 1000Sh per grup per a l’excursió de 3 hores. Un amic de la dóna militar em vol clavar el mateix preu per a mi sol i per a una horeta. Casi que caic de cul a terra. Li dic que no gràcies que prefereixo arriscar-me a perdre’m que pagar 10€ l’hora! Que això no ho cobren ni els professionals! La militar intervé i diu que tinc raó, que no ésjust que pagui tant per anar sol i tan poca estona, pregunta que quan estic disposat a pagar. Li dic que 400sh (4€). Diu que la segueixi.  Em guia cap a un grup d’homes que hi ha asseguts sobre una roca contemplant com passa el temps. Els comenta algo en laseva llengua i un d’ells fa que si amb el cap i s’aixeca. Ja tinc guia per al’excurció.

El Massai guia

L’home vestit amb americana, pantalons de diumenge i espardenyes de platja em saluda i comença a baixar pel barranc. Dues coses em sorprenen, una és el fet que sembla força gran, l’altra els forats que porta a les orelles. L’home forma part de la tribu Massai que habita la zona. Abans d’agafar el camí hem pogut veure un grup que cantava la pregaria del diumenge (no, no anaven vestits raros ni saltaven, aquests han estat força occidentalitzats) i riu avall ens hem creuat uns nens vigilant un ramat de cabres. Precisament on hi havien les cabres ens hem desviat per un dels gorgs del riu. L’erosió de les riuades ha tallat la cendra volcànica deixant les formes sinuoses i molt escarpades per les quals ara ens enfilem nosaltres. Per als més pel·liculerus: aquí és on es va gravar la pel·lícula Tomb Rider amb Angelina Jolie.

 

L’aventura s’acaba en un pou del qual no en podem sortir més que desfent el camí pel que hem entrat al gorg. Tornem a la cruïlla on hem deixat els nens amb les cabres i l’home fot un crit als nens. Jo assumeixo que els ha fotut la bronca per ves a saber que.

  

Petit incís. Tot i les ganes que tenia d’esbrinar més coses sobre el meu guia, de saber més sobre la seva vida i la seva gent, vaig abandonar poc després de la salutació principal quan a la pregunta “when was the last rain?” (quan va ploure per última vegada?) ell em va respondre “yes yes”. I és que a part de “yes”, “slow” i “very good” la resta de la conversa-sa va ser en italià (gesticulant i senyalant amb més o menys èmfasi depenent de la importància del missatge).  Servint-se d’alguns d’aquests gestos el Massai (que podríem anomenar Ricard i alguns sabran bé perquè escullo aquest nom i és que em recordava molt al veí de Mont-Ral) em guia cap a una de les parets i m’indica l’aigua (ni de conya veure aigua d’aquí penso jo) però ell insisteix. Faig com que em rento les mans i... ai la ostia! Collons que crema! El Ricard es descollona. Tornem al riu i els nens ara estan cavant un clot (pel que es veu això és el que significava el crit). També em fan veure que l’aigua del riu és calenta. Més avall trobem una espècie de cassoletes excavades a la roca plenes d’aigua, el Ricard insisteix perquè les toqui, però aquest cop no picaré, aquest cop es veu clarament com surt vapor. Davant la seva insistència poso un dit dins i m’escaldo (deu ser cosa del destí acabar una mica gamba a cada excursió que faig!).  A partir d’aquest punt el camí segueix un barranc estret tallat pel riu que es perd gorja enllà. El Ricard em guia al llarg d’uns cent metres pel barranc abans no enfilem paret amunt per tornar cap al campament dels guardes. Quan toca pagar, la dóna militar supervisa la transacció des de lluny, i em diu que li doni tots els diners al Ricard, ella no en treu cap pessic. Com que l’home s’ho ha ben guanyat n’hi donc 600sh en ves dels 400 acordats (el sou de dos dies per amolts kenyates).

 

 

Al campament dels guardes em retrobo amb el Carl, agafem les bicicletes i enfilem el camí de tornada. Durant els primers quilometres desfem el mateix camí per on hem vingut. Poc després de passar el punt on havíem trobat la girafa ens desviem cap al Buffalo Circuit, un camí que segons el mapa no sembla gaire complicat i que ens permetrà fer una mica més de volta pel parc abans de tornar al cotxe.

 

Un bonpedal

Quan portes una bicicleta de 100€ comprada al xinu i pensada per a una noia de 40 quilos i no per a una mole com jo (de muscle i sexapil faltaria!), és previsible que la cosa no acabi gaire bé.  El turó cap a on s’enfila el camí no sembla gaire alt i de fet el camí, tot i fer pujada no és res de l’altre món. A més, parant a fer fotos a més girafes, zebres, warthots i altres besties això serà bufar i fer ampolles! Que t’ho creguis maco!

Primera pujada. Tants dies de gimnàs han servit d’alguna cosa i pugem sense problema... bé, un problema si que el tinc, no sé que passa però em noto raro pedalejant. Segueixo. Següent pujada, resultaque darrera el turó n’hi havia un altre que no es veia, més empinat i alt. Uiui ui que això pinta malament... “Carl, espera que he de parar.” “Ja estàs cansat? “”No pas!” mentre aixeco en una ma el pedal de la bici que m’acaba de caure. La mare del tano! I ara com arribo jo fins al final?! Com podem, tornem a posar el pedal a lloc. La pujada sembla que s’acaba en pocs metres i després segurament ja tornarem al camí principal. Arribo dalt de tot i... on és la baixada? Davant nostre un altre turó, i darrera d’aquest una pujada infernalment vertical cap a un turó encara més alt. Ens diem que el camí segur que es desvia entre els dos turons. Jo segueixo pedalejant i parant cada 100 m a recollir el pedal. Al final decideixo pedalejar només amb la cama dreta.

Arribem al punt entre els dos turons. No hi ha camí alternatiu. Bé, si que n’hi ha un però porta a les centrals geotèrmiques que pinten de blanc el paisatge amb el vapor que surt a pressió fent el mateix soroll que si anéssim asseguts sobre el motor d’un avió. Aquest camí és molt pitjor que el que tenim davant. La meva cama dreta no podrà aguantar una pujada així sense poder-se ajudar de l’esquerra. Abans de començar a pedalejar i baixar cada dos minuts a recollir el pedal decideixo pujar a peu empenyent la bicicleta.

 

Per fi, ja arribem... mmm... encara no... ara si... tampoc... araaaaa... no! Però aquesta muntanya s’acaba mai? Ens trobem un noi francès que ha punxat i parem a ajudar-lo. El pobre ho està passant pitjor que jo. Li oferim de continuar junts però prefereix quedar-se a fumar un cigarret així que nosaltres seguim. Finalment veiem el mont Longonot per sobre el nostre camí. Ara si que ja no podem pujar més!

 

La baixada és genial. Aprofitant al màxim la gravetat per no pedalejar baixem deixant una cua de pols blanca darrera nostre. Bé, jo deixo un rastre de pols, la pols que aixeca el Carl me la trago tota jo, com que no puc pedalejar no el puc avançar! Baixant ens creuen un grup dezebres i una parella de girafes. Finalment arribem a la torre Fisher que indica l’entrada a la gorja. Coix d’un pedal m’espavilo per seguir el ritme del Carl fins arribar a la porta del parc. Deixem les bicicletes i assaltem la nevera en busca d’aigua, fruita i un entrepà.

 

M’ha robat un baboon

Com que el cotxe porta tot el dia al sol, la temperatura interior es realment digna de l’infern. El Carl obre les portes del cotxe per airejar-lo una mica. Poc a poc una família de baboons s’apropa al nostre cotxe. Recuperem les nostres càmeres i comencem a fer fotos als monos. No som prou interessants per a ells i s’allunyen. El Carl deixa la bossa de la fruita sobre el seient del conductor i es dirigeix a desmuntar la bicicleta per embotir-la al cotxe.

Dos segons. Dos segons és el que ha tardat un dels baboons en vorejar el cotxe, entrar per la porta del conductor i endur-se una poma! I a sobre recoxineo, s’asseu davant nostre a menjar-se-la! Serà cab...

El mico s’ja menjat la poma sencera i sembla que encara té gana perquè sembla que està estudiant com tornar a entrar al cotxe. Aquest cop tanquem les portes, carreguem les bicis i marxem deixant el nostre no-invitat enrere.

 

La torre del pescador

De tornada no podem pensar en res més que en una cervesa ben fresca. Parem al primer bar que trobem per la carretera i ves quina sorpresa. La torre de pescador. Un bar amb tot d’animals de cartró-pedra escampats pel jardí. Una tauleta sota un para-sol de canya i una bona cervesa fresca mentre de fons sona música africana. No hi ha millor manera d’acabar el dia!

 

Un petonàs a tots.

Sobretot als futurs pares... Felicitats!