Quatre mesos després d’aterrar a Nairobi pucdir que he arribat a Àfrica. Si, Nairobi està al continent africà. Si, Kenya està al continent africà, i si, està ple de lleons, zebres, elefants i de més. Però l’Àfrica real, la de veritat, aquesta l’he conegut en les dues últimes setmanes a Moçambic.
Diumenge dia 20 de Març deixava Nairobi per volar cap a Maputo per portar a terme la campanya d’investigació de camp per a l’ampliació de l’embassament que ha de proveir d’aigua a Maputo (capital de Moçambic). Diumenge per la tarda i dilluns pel matí va ser tot el que vaig tenir per gaudir dels encants de la capital de l’antiga colònia portuguesa. No gaire temps ho reconec, però prou per adonar-me de la importància de la meva feina. La meva habitació tenia jacuzzi, dutxa, aire condicionat, a la casa tenia televisió per satèl·lit, equip de musica i tele “grande que te cagas”, servei que et cuina i renta la roba, a 200m de l’oficina... només hi havia un petit problema. Aquí a Maputo no pots confiar en tenir aigua i/o electricitat, per tant totes les comoditats es quedaven en una espècie de provocació: “mira tot el que tens però no pots fer servir!!!”. Realment necessiten que arreglem i ampliem aquesta presa!
De fet el projecte és tan important que no només està esponsoritzat pel Banc Mundial sinó que el mateix president de la república vol una copia de tots els documents que produïm! (ja puc fer bona lletra!).
Total que dilluns, sense donar-me temps a aclimatar-me a la calor i la humitat del país, directe cap a la frontera amb Sudàfrica que és on es troba l’embassament de Corumana.
Arribem tard, tot i que només es troba a 100km de la ciutat i que fins a la frontera amb Sudàfrica hi ha bona carretera, el problema és quan deixes l’autopista per dirigir-te cap a l’interior. La carretera es va estrenyent i l’asfalt va desapareixent fins a quedar només un camí de terra irregular i amb bestiar per tot arreu.
El campament és molt prometedor. Ens serveixen sopar a la vora de la piscina, menjar per a tres persones costa uns tres euros. La meva casa té tres habitacions, cuina, bany amb aigua calenta, menjador i aire condicionat, és l’allotjament de Supervisor segons em diuen, els sondistes no tenen ni aire condicionat ni aigua calenta, però tenen una tele (que no funciona). A més m’han donat un mòdem USB que també em servirà de telèfon. Amb els dies aprendré que: l’aigua calenta no sempre funciona, l’aire condicionat para i no torna a engegar, la cuina fa saltar els ploms, la nevera no refreda, el bar de la piscina només obre quan tenen menjar i això només passa quan ho encarregues amb antelació, i no sempre. El mòdem deu funcionar de maravella, però sense el PIN no puc fer trucades, em diuen que m-han enviat un mail amb el PIN, fantastic, com suposen que llegire el meu mail? i quan tres dies després em passen el PIN descobrim que aquesta companyia en particular no té cobertura en aquesta regió, però com diuen aquí “This is Africa” (això és Àfrica). La piscina si que està sempre operativa i plena de cloro, però això no evita trobar-hi tot tipus de vida animal nedant a l’aigua, entre d’altres serps.
Una nit després d’un llarg i calorós dia de treball vam decidir anar a banyar-nos sota les estrelles. Jo feia el mort mentre contemplava les estrelles; i es que si hi ha alguna cosa que realment era un luxe, era el cel, lluny de tota civilització la quantitat d’estrelles que il·luminaven el cel era impressionant. Estirat a l’aigua controlava càncer al nord, el cinturó d'Orió a l'oest, verge començava a aparèixer per l'est i al sud, com sempre la creu envoltada per les properes estrelles del centaure; Sirius i Canopus dominant el cènit. Una nit preciosa. Mentre floto en aigües poc profundes alguna bestia se’m posa a la cara i l’aparto d’un cop de ma, per la mida deu ser una llagosta de les que omplen els camps del voltant. Maleïda bestia m’ha destorbat el moment de relax! He sentit com queia a l’aigua prop d’un dels sud-africans amb els que comparteixo la piscina. Automàticament l’home comença a cridar: “Mamba! Mamba!” El bot que vaig fotre podria guanyar-me un parell de medalles als jocs olímpics. Tot i que era de nit i que fins i tot a la llum del dia l’aigua de la piscina no és gaire transparent, amb l’ajuda d’unes xancles, l’home la caça i la tira fora de la piscina per després rematar-la a cops. Així mig esclafada no sembla gran cosa, només una petita cria de serp, segons em diuen, segurament una Mamba marró, que tot i ser cria poden arribar a ser més venenoses que les adultes. A partir d’aquesta nit ja no vaig jugar més a fer el mort a la piscina. Eh, però This is Africa!
La zona de treball és a la vora de l’embassament. Amb l’ampliació les aigües pujaran uns 6 metres i en la zona on treballem el relleu no és prou alt per acomodar tanta aigua així que s’haurà de construir una presa addicional per acumular aigua, a més construiran un canal de seguretat per quan hi hagi riuades fortes l’aigua es pugui evacuar per aquí i no posar mes pressió sobre la presa principal. El camp és gairebé pla, cobert d’herba daurada de metre, metre i mig d’alçada. Ideal per a tot tipus debesties. Les poques instruccions que vaig rebre abans de pujar cap aquí eren, quan vagis a fer mapes ves amb molt de compte amb la fauna salvatge (m’ho van repetir unes quatre o cinc vegades). La veritat, força decepcionant. Només un parell de paparres als braços. No vaig topar amb cap serp tot i que si que vam trobar una muda de pell d’una Mamba Verda (1.5m de pell), no vaig veure els hipopòtams que poblen les aigües del riu, i personalment no vaig veure els cocodrils tot i que els sondistes si que el van veure nadant a la vora d’on ells bombaven aigua i les dones del poblat recollien aigua i rentaven la roba. I es que... This is Africa!
On si que vaig veure animalons, molts, masses va ser al campament. Tothom et diu que aquí a Moçambic hi ha molta malària, i de fet tothom amb qui he parlat que ha passat una temporada llarga per aquí tard o d’hora l’ha agafada, però en aquest campament... impossible. La malària es transmet a través dels mosquits i jo tenia el millor repel·lent de mosquits que es pot trobar. Cada nit tenia la guarda reial a la meva porta. Fins a deu granotes instal·lades al meu porxo menjant qualsevol mosquit o grill que s’apropés massa a la meva porta. Això si, les llagostes, mantis, escarbats i d’altres eren massa grans i aquests podien passar. Res com un bon sofregit de tomàquet amb uns quants insectes dins! Entre la llum i l’oloreta del menjar molts acabaven caient a dins, si te n’adonaves els treies, però si no... This is Africa! Una dosi extra de proteïnes! Total a Tailàndia són una exquisidesa! L’únic animal que no em feia tanta gràcia trobar-me era el cent-peus. Els que trobem per casa no són gran cosa i amb un cop de sabata soluciones el problema, aquí la cosa canvia. Aquí fan més d’un pam de llarg, son negres i gruixuts i amés venenosos com escorpins. En les dues setmanes que he estat al campament n’he matat tres: el primer al menjador de casa meva, el segon va aparèixer entre les caixes de les mostres i el tercer... el tercer va aparèixer mentre escrivia a l’ordenador, estirat al llit. En el silenci de la nit vaig començar a sentir un cric-cric molt proper. Vaig mirar al voltant i no vaig veure res,vaig seguir al llit, escrivint. El cric-cric seguia i quan vaig detectar des d’on venia... allí estava sortint d’un dels forats a la paret de la meva habitació! Un centpeus llarg i negre! Li vaig fotre una bona flitada i la bestia va començar a donar bots i a l’igual que un escorpí va doblegar la cua (potes del darrera) i va començar a picar-se a ell mateix. Als pocs segons va deixar de moure’s. A partir d’aquella nit cada dia quan anava a dormir no parava de sentir sorolls estranys i sospitosos, però per sort no me’n vaig trobar cap més. Aranyes si, moltes, de fet una es va ficar dintre els meus pantalons però la vaig fer fora a base de flit. Però de tots la bestiola més empipadora eren les formigues. Tenien el cau al meu lavabo i cada cop que entraves sortien en massa i resseguien les teves petjades. Per tant ja us podeu imaginar que aquest no era lloc per seure i llegir el diari mentre un reflexiona en com solucionar els problemes del món. Aquí has d’anar per feina, i si la cosa pinta llarga posar els peus en alt, sobre el bidet. This is Africa!
Però hi ha un animal que si que vull destacar. Com a bon català poques coses s’aprecien més a taula que un bon plat de conill amb caragols. Bé, suposo que aquí a l’Àfrica la cosa deu ser més aviat Cargol amb conills veient la mida de l’exemplar!
Ahhh el poblat. Civilització! Un lloc a la vora on pots comprar cervesa freda, carn i farina de moresc. Peix també en venen de congelat, però és molt millor comprar el peix fresc acabat de pescar a l’embassament i que et venen els nens que de tant en tant curiosejen al voltant nostre. Civilització... aquí la gent dorm a terra, els més afortunats a sobre d’una manta directament al terra. Per parets quatre llaunes rovellades o un grapat de canyes. Els més afortunats han pogut comprar maons que fabriquen aquíal poblat mateix i tenen una paret una mica sòlida. Un parell de botigues esponsoritzades per una companyia telefònica proveeixen els habitants de la zona dels productes més bàsics. Farina, ous, aigua embotellada, esprai mata-insectes, paper de cul, espelmes i refrescs. El poblat té dues zones de mercat: un mercat fixe on venen verdures, bé, on venen tomàquets, cebes, alls i bananes i fins i tot algun dia cacauets crus, l’altre mercat és mig improvisat i no és permanent. Aquí és on es pot comprar carn o peix. El poblat també té una carnisseria on pots comprar carn (suposadament certificada pel veterinari), normalment nosaltres compràvem la carn aquí. Quan compràvem vedella els nois deien que segurament ens estaven venent gos. Si era així he de dir que la carn de gos està boníssima!
La resta del poblat xaboles amagades entre l’alta herba a les que s’arriba a través de camins plens de brossa.
Una cosa que m’ha sorprès molt d’Àfrica és laquantitat de coses que no arribes a veure. M’explico: quan condueixes pels camins o per la carretera sembla que la regió estigui deserta. No veus vida enlloc, de tant en tant una barraca aquí, un ramat de vaques allà, però poca cosa més. Però en realitat és com anar a buscar rovellons. No es veuen, però quan en trobes un, a la vora n’hi ha molts més! Aquí tot queda amagat per l’herba, i quan creus estar sol et gires i veus un nen assegut sota un arbre, des d’allí vigila un ramat de cabres que abans no havies vist i allà a la vora hi ha una cabana feta de canyes que havia passat desapercebuda. Si segueixes el caminet que porta a la cabana te n’adones que més a prop n’hi ha una altra, i una altra, i més enllà, darrera una petita elevació del terreny hi ha un grup de cases, algunes son cabanes on viu gent, d’altres són botigues i una altra fa de bar. I tu des de la carretera no hauries dit mai que hi havia tanta vida amagada darrera les altes herbes.
Aquí el dia comença molt aviat. A quarts de sis ja hi ha sol, però també es pon molt aviat, a les sis de la tarda ja es fa fosc. Durant el dia el sol crema de valent i al camp no hi ha cap ombra on refugiar-se. Dinem cap a migdia, quan el sol apreta més. Per raons logístiques els sondistes m’han ofert de comparir el dinar i sopar amb ells. Han contractat una dona del poblat que els hi cuina el dinar, els renta la roba i els plats. Per sopar ens ho fem nosaltres, cada dia cuina un. La meva roba me la rento jomateix, hi ha un safareig darrera casa meva i cada dos dies rento els pantalons i samarretes plenes de fang. Un cop van marxar els sondistes vaig haver de començar a cuinar a casa meva, aleshores va ser quan em vaig adonar que la meva cuina no funcionava. Per sort,tenia una barbacoa (una llanta de roda de cotxe amb uns ferros soldats que feien de potes) i era bastant fàcil de trobar llenya a la vora. Si no fos perles 12 hores de feina al sol, es podria dir que eren unes vacances de càmping!
Ara toca disfrutar de la civilització, de nou a Maputo, amb internet, tele i totes les comoditats que un pot desitjar. Sempre i quan hi hagi llum i aigua corrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada