Nairobi National Park

Nairobi, la gran metròpoli. Una de les ciutats més grans d’Àfrica amb tres milions d’habitants censats i uns altres dos o tres fora de registre. Pol·lució, trànsit infernal, lluites tribals, i un parc nacional que es pot classificar com un dels millors de tota Àfrica.

Quan per primer cop sents a parlar del Nairobi National Park penses que es deu tractar d’un parc urbà, un munt d’arbres, zones de pícnic i un estany amb anecs i barquetes. Doncs bé, tot i ser un dels parcs més petits del país, el de Nairobi té 117 km², que no és poc, compta amb més de 500 espècies animals i amb un gran projecte de conservació tan de la fauna com de la flora autòctona.

Com que les plantetes no interessen a ningú, parlem una mica dels animalons. El parc conté la major població de rinoceronts negres del món (75 en total), xites, lleopards, lleons, zebres, búfals, baboons, girafes, zebres, més zebres, impales, tot tipus de gazeles, cocodrils, hipopòtams, zebres un altre cop, hienes, tortugues d’aigua, tortugues de terra, infinitat d’ocells, bosses deplàstic, estruços, warthogs i com no podia faltar, zebres. Després de la visita a aquest parc em pregunto  per què han prohibit als restaurants serbir carn de zebra? Si n’hi ha infinitat!

 

Ja feia dies que volia visitar aquest parc, però el fet que estigui tan a prop et fa venir molta mandra. La localització del parc és molt especial. Limita amb els dos aeroports internacionals de Nairobi, amb dues autopistes, amb uns quants barris residencials i amb la terra dels Masai Mara. Al contrari del que un pot pensar, el parc no està tancat. Tot i estar tan a prop de la ciutat, els animals son completament lliures d’entrar i sortir quan vulguin. De fet és força normal trobar-se alguna família de lleons passejant pel pàrquing. Tot i que les zones més properes a les cases veïnes si que estan vallades,  el parc té un corredor natural que connecta amb el Rift Valley per tal de no interrompre les migracions dels animals.

Però anem a la part interessant, a la part que la gran majoria espera des de fa una setmana... al parc no hi vaig anar sol... tenia un acompanyant al cotxe. El meu nou company de pis. Quan l’home es va assabentar que jo volia anar al parc es va apuntar enseguida i es que suposo que no es pot lluitar contra la crida de la natura i la llibertat de la vida salvatge.

Com ja he explicat, en aquest parc t’hi pots trobar de tot, des de tortugues a lleons i cocodrils. El sentit comú et diu que no surtis del cotxe, per a la teva seguretat i per a no molestar als animals.

Els senyals del parc també t’ho diuen.

Però el sentit comú no és tan comú com alguns pensem.

Però el nostre amic tenia una excusa, i es que ell la té més petita.

La càmera.

I s’ha d’apropar més als animals per fer una bona foto. Amb el que no comptava era amb que els animals s’espanten i fugen quan veuen que baixes del cotxe. Fet que es força curiós: com es que no es senten amenaçats per una gran cosa metàl·lica que s’apropa molt ràpidament i fa molt de soroll, però tan bon punt pares el motor i obres la porta... fugen!

Total, que mentre ell renegava i cridava als animals “hey mate! Turn around! Here Here!”, jo aprofitava la reacció de les besties per capturar les millors fotos.

Un dels límits del parc és el riu que dona pasa les terres dels Massai. La veritat és que no esperàvem veure gran cosa a la vora del riu. Quan vam arribar en una de les zones de descans a la vora del riu ens esperaven un grup de "rangers"  vestits de camuflatge i amb els fusells a punt. Be, ens esperaven... estaven tombats al’ombra d’un arbre esperant que passes algun turista mort de set o amb ganes de fer una excurcioneta.

Nosaltres no teníem set. Bé, si, però portàvem la nostra pròpia aigua. Però la idea de fer una excursió a peu era temptadora. Un dels guardes es va oferir a ensenyar-nos algunes de les sorpreses del riu.

He de reconèixer que aquest cop jo no anava massa preparat. Texans, camisa de màniga curta i bambes.  Per a un safari així no cal dur botes ni mocadors al cap ni pijades d’aquestes. Ara, tampoc cal anar així:

Amb pantalons curts, xancles i gorra WMCY.

La visita guiada va resultar ser molt productiva. No només vam veure forces coses que no hauríem imaginat veure sinó que vam aprendre molt. Entre d’altres coses, que els Masai poden entrar al parc a pasturar les seves vaques només quan hi ha sequía, i que quan ho fan fora de la temporada seca els guardes els han de fer fora i que per tal que no els enxampin treuenels cagarros de les vaques fora de la vista dels guardes. Que els rinoceronts només es deixen veure a primera hora del matí i a última hora del vespre. Que no féssim cas de qui ens digués que els lleons només es mouen per una zona concreta, que els podem veure per tot el parc. Que hi ha moltes zebres (tot i que a mi això ja m’havia quedat clar). Que els hipopòtams són impredictibles, que poden moure’s riu amunt, riu avall varis quilometres en un sol dia (bàsicament l’excusa per justificar que avui no en veuríem cap), que els cocodrils no és mouen massa, i que sempre es troben en llocs amb aigües profundes, per això lagent por rentar la roba només un centenar de metres riu amunt.

Després d’una bona propina al nostre guia tornem al cotxe per seguir la ruta que ens ha indicat. Ens apropem a l’extrem sud del parc i girem radicalment per dirigir-nos cap al nord però aquest cop pel camí que va per sobre les planícies i no seguint el riu. La primera parada l’embassament Athi, un dels més grans del parc i que garanteix aigua pels animals durant tot l’any.  I on hi ha aigua hi ha vida...

Després de fer una mica de camp a través i sortir-nos (sense voler) dels camins marcats al mapa del parc vam tornar al camí principal. La pols del camí envaïa  elcotxe, i el sol del migdia cremava de mala manera. El parc que estava ple de vida feia unes hores ara semblava desert. Sense res que ens fes parar per fer fotos avançàvem ràpidament cap a la part nord del parc, cap a la porta principal, cap a la sortida. Aleshores ens vam perdre.

Una cruïlla no indicada al mapa... total que en ves d’anar cap a l'esquerra vam anar cap a la dreta, cap a l’embassament de l’Eland Hollow. I que ens esperava allí?

Impressionant trobar-se cara a cara amb unabestia així i salvatge!

La veritat és que al contrari del que passa normalment, a la tele semblen més petits. Era enorme. Les potes semblaven barres d’acer. L’esquena recta i el cap alçat, inspeccionant el que l’envolta.

Tot i recordar constantment els documentals de la dos i les noticies del Rioleon Safari on els lleons es menjaven els braços dels nens, la veritat és que respecte molt, però poca cosa més. L’animal es veia molt tranquil. Es va passejar per davant del nostre cotxe varies vegades i va decidir ignorar-nos i caminar pel camí en la mateixa direcció en que anàvem nosaltres.

Ja que anàvem tots en la mateixa direcció... vam decidir acompanyar-lo.

Durant una bona estona el lleó remenava la cuadavant nostre, de tant en tant s’apartava del camí i ens seguia en paral·lel, però sempre ignorant-nos. Aleshores, com que el meu company "la té petita" no li podia fer fotos com deu mana i s’emprenyava. El poc sentit comú que tenia va evitar que baixés del cotxe, però no que amb les finestres baixades comencés acridar “Hey you! Hey look here! Oi!!”. Aquest tio és definitivament tonto.

Al final el lleó se’n va cansar de nosaltres, va marcar el territori amb una pixarada i va buscar un bon arbust on jeura a l’ombra, lluny de la nostra vista. A veure qui és el guapo que ara baixa del cotxe i se l’hi apropa a fer-li una foto? Abans de descobrir la més que possible resposta a tan estúpida pregunta accelero i sortim de la zona. A vegades s’agraeix viure en la ignorància.

Al final vam aconseguir tornar al camí principal i dirigir-nos cap a la zona boscosa. Com ja ens havia avisat el guia del riu, al bosc no vam veure massa cosa. La vegetació era massa densa per endevinar que s’hi amaga al darrera. Una cosa si que vam veure, a que no endevineu el què? Si, zebres!

Abans de sortir del parc vam parar a un dels punts més emblemàtics del parc.  Aquí el 1989 l’aleshores president de Kenia, Moi, va cremar 12 tones d’ivori per captar l’atenció internacional i demanar la prohibició del comerç d’ivori.  I va funcionar. Per acabar citaré el que vadir:

“great objectives often require great sacrifices. I now call upon the people of the world to join us in Kenya by eliminating the trade in ivori once and for all!”

(grans objectius demanen grans sacrificis. Faig una crida a la gent del món per a que s’uneixin a Kenya per tal d'eliminar d’unavegada per totes el comerç d’ivori)

   

Per veure més fotos podeu anar al meu picasa.

Un petó a tots!