Aprofitant que les coses estaven força
tranquil·les al camp, dissabte vaig plegar una mica més d’hora i carretera i
manta (lo de la manta, a 36ºC és només un dir).
Al arribar a l’hotel en Tony ja m’esperava a
l’habitació amb un cobata de Capitan Morgan amb cola... una bona forma per
començar-se a relaxar.
En Tony s’havia passat el dia amb un parell de
locals pescant a la badia i havien tornat a casa amb una bona quantitat de
peixos. En Tony va regalar tots els peixos als seus companys de pesca, tots
menys un. Un el va reservar per a sopar al vespre. Durant la setmana, mentre
els uns suàvem i donàvem sang a la natura, els altres aprofitaven els últims
dies de vacances a la platja i fent excursions als parcs naturals de la zona.
En una de les seves escapades havien descobert que a poca distància a peu de
l’hotel hi havia un altre d’aquells mercats de peix amb una plaça plena de
taules. I els preus en aquest mercat no tenien res a veure amb els del primer
dia.
El dia abans en Tony ja s’havia encarregat de
localitzar un parell de persones al mercat que li podrien cuinar el peix.
Decidits, vam entregar el peix per a que ens el preparessin amb salsa agredolça
(res a veure amb la que ens donen amb els rollitos primavera del xino),
escollim algo per acompanyar: un bon cranc gegant, una dotzena de gambes, algo
de verdures i sucs per fer-ho baixar tot. Com no podia ser d’altra manera, els
sucs els vam escollir d’allò més normal, guava, dragon fruit i síndria (aquest
últim el va demanar la cunyada que ja n’estava farta de provar coses noves). No
cal dir que tot estava boníssim i el preu... mare, tot per 40€!!! El Nunyez
aquí es tornaria boig!!! Això si que ho he de dir, ens van enredar per ser
turistes, en realitat la cosa ens hauria d’haver sortit uns 10€ més barata,
però amb aquests preus qui discuteix?
Farts fins no poder més vam decidir agafar un
taxi fins a la ciutat per anar prendre
alguna cosa. Com que era St Patrick vam passar un moment pel pub irlandès.
Veure un grup d’asiàtics vestits de Leprechaun i ballant al més pur estil
irlandès (amb una coordinació més aviat lliure dels passos) no tenia preu, però
el pub estava ple i vam decidir anar a algun altre lloc. Buscant buscant vam
arribar al lloc on feia una setmana ens vam fer el massatge als peus. I clar...
qui pot resistir la temptació? Ens hi vam tornar a quedar.
El primer dia ens va semblar que els nois en
aquell lloc eren una mica efeminats, però amb els asiàtics això ja sol passar.
L’amo del local el que més ho semblava, però pel que es veu la cunyada va
sentir que algú parlava de la seva dóna i per tant tots vam assumir que eren
prejudicis nostres respecte l’aparença i amanerament dels asiàtics. Aquest cop
la dona estava allà... ella es va encarregar de portar-nos la beguda. I
aquesta, de dóna en té el mateix que jo d’elefant. Si, trompa també en tenia.
El massatge als peus va ser tan genial que
només acabar en Tony i jo ens mirem i això és tot el que necessitàvem per
decidir quedar-nos mitja horeta més per un massatge d’esquena. GLORIA!!! Que bé
que ajuda a baixar el marisc un bon massatge!!! Sobretot quan el noi que te’l
fa posa les mans sota els calçotets i et magreja ben bé el cul!!! Suposo que
tot fet per a fins terapèutics. I és que tantes sangoneres i hores al camp fan
que les natges es carreguin molt... si ja! La Soseh, pobreta, no va rebre el
tracte especial de la casa i es va haver de conformar amb un massatge normal.
Potser això no és el que tenia en ment...
El bar on vam prendre els nostres còctels
tòxics era el més apartat de la zona turística, i tal com si es tractés del port
esportiu de Tarragona, la fauna que per allí regnava era la més diversa:
Camells, proxenetes, dones de moral baixa i faldilla molt alta, la mestressa
fent números en una taula, un grup de música cantant balades en anglès i un
cantant que amb prou feines s’aguantava de peus (devia haver pres el mateix que
nosaltres).
Tornant a l’hotel em vaig beure un litre
sencer d’aigua en previsió dels possibles afectes secundaris de l’alcohol de
garrafa. Tot i així aquella nit vaig patir suors fredes fins al punt que vaig
haver de canviar de costat del llit de lo xop que ho havia deixat tot.
Pel matí, a les 7, la Soseh m’envia un
missatge avisant-me que ells no m’acompanyaran al megabufet de l’hotel. És
l’últim dia que els queda de relax abans d’agafar l’avió per tornar a la
realitat. Jo em llevo, esmorzo i agafo
el cotxe camí de l’altre Shangri-la que està a les afores de la ciutat. De camí
cap allà passo per davant del campus universitari (enorme per cert) i en una de
les corbes tallades a la roca un grup d’estudiants estaven fent talls
estratigràfics!!! Quins recods!! Com enyoro aquella època en la que era jo el
que es passava el cap de setmana al camp amb els companys i on la nostra major
preocupació era saber si portàvem prou beure al cotxe per sobreviure tot un cap
de setmana!
Al final arribo al Shangri-la. No tenia
intenció de canviar d’hotel. El motiu per al qual m’he arribat fins aquest
hotel és perquè un dels atractius que ofereix és una petita reserva natural de
60 hectàrees on hi ha instal·lat un centre de recuperació d’orangutans. Quan
recuperen cries abandonades o en captivitat, les porten aquí per a
rehabilitar-les i al cap d’uns anys tornar-les a la natura en un lloc protegit.
Mentre esperem per entrar al centre, un vídeo
ens explica que fan aquí al centre i també una mica com són els orangutans. Sabíeu
que amb un 97% de coincidència amb el nostre genoma, l’orangutan és el simi que
més es distingeix dels humans? Segurament per això també són els més
intel·ligents...
Sembla increïble, però fins i tot poden tenir
els ulls de color blau, verd, marró... igual que els humans!
Entrem a la zona protegida. Caminem uns cinc
minuts i ens porten a una de les plataformes prop d’on deixen menjar per
acostumar als orangutans a buscar fruita. Només arribar ja comencem a sentir
com soroll per sobre nostre. Dos orangutans acaben de sortir dels seus nius
(si, els orangutans viuen en nius dalt dels arbres), i comencen a baixar cap al
menjar.
Una hora allà plantat veient els dos simis
gronxar-se de branca en branca va passar volant. I és que realment són uns
animals impressionants.
Però el millor encara no havia arribat. Ala sortida ens esperava un dels cuidadors
per ensenyar-nos a una de les cries recent arribades al parc.
De tornada a l’hotel em vaig retrobar amb la
piscina i amb en Tony. La veritat és que fer el turista està molt bé, però de
tant en tant una estona de calma a la vora de la piscina llegint un llibre va
molt bé per carregar piles. I si a sobre et cuiden com a un rei millor.
La nit anterior a la meva arribada la
parelleta van demanar una pizza al servei d’habitacions, però la pizza que els
van portar, no només estava freda sinó que no era la que ells havien demanat.
Li van comentar al cambrer i l’endemà el xef els perseguia perquè volia
compensar l’error. Així, mentre ens relaxàvem a la piscina, l’home apareix amb
el seu barret de cuiner i li diu al Tony que li prepararà algo típic Malai.
Al cap d’uns minuts apareixen ell i un cambrer
carregats de plats. Vedella al curri, tires d’arròs enganxifós i net-pancakes
(algo típic d’aquí) acompanyats de la salsa tradicional en la que s’han de
sucar. I per descomptat la pizza, aquest cop perfecte. Tot això acompanyat amb
dos sucs naturals de fruites tropicals... Boníssim!!! Jo per la meva banda m’havia demanat un coco
per anar bevent.
Millor impossible!!!
Un cop relaxats i ben dinats va arribar l’hora
dels adeus. En Tony i la Soseh van recollir les seves maletes i van pujar al
seu taxi direcció cap a l’aeroport. Per a ells s’acabava el somni tropical.
A mi només em quedaven uns minuts per gaudir
de la piscina i tornar cap a la meva jungla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada