Kenya es va independitzar de la Gran Bretanya el dia 1 de Juny de 1963, però no va ser fins el dia 12 de desembre que va ser plenament reconeguda com a país independent. Un any després, el 12 de desembre de 1964 es van declarar república. I ara eldia 12 és festa.
Enguany el 12 de desembre ha caigut en diumenge i com que aquí tampoc son totntos han mogut eldia festiu a l’endemà dilluns. Això ha fet que és produís algo que no veuré gaire sovint: un cap de setmana de dos dies!!! Si, perquè jo dissabtes també treballo 
Així que amb els companys de pis vam decidir que havíem de fer alguna cosa especial aprofitant que teníem dos dies lliures seguits. Proposta de l’Iranià: Ens quedem a casa i que cada dia el xofer ens porti a un dels parcs nacionals a la vora de Nairobi i així en podem veure dos! Jo: això està molt bé, però ho podem fer cada diumenge! Perquè no aprofitem i anem a algun lloc més lluny i passem la nit fora, això no ho podrem fer gaire més cops! SI! S’accepta la moció! El nepalès no opina, i si ho hagués fet segurament hauria proposat aixecar-se a les 5 de la matinada per anar a caminar mitja horeta i després tancarnos a l´habitació a gaudir de la trepidant aventura de fer feina a casa durant dos dies seguits (això si, fins a les 7 de la tarda que és hora de sopar i anar a dormir!). Així que el tribunal de les Nacions Undides va fer servir el dret a veto i el Nepal no va poder presentar la seva “no opció” (ja aviso ara que el veto es va anar fent repetitiu i evident al llarg de tot el pont).
Total que dissabte sobre les 21:00 (amb el Nepalès al limit de l’atac de cor que fos tan entrada la matinada) decidim que l’endemà a les 6 tots en peu que marxem de safari! Ueeeeee!!! Pau, tu ho organitzes, naltros nem a dormir...
Fantàstic, i araque faig jo? Internet... mmm... justament ara havia de deixar de funcionar? Ja és mala sort.
Me’n refio del Jordi (pels que no el coneguin és mon cosí que va estar per aqui de viatge amb la seva dóna) i la millor opció si em d’anar a dormir a algun lloc és anar al Treetops Hotel. Un hotel que com el seu nom indica esta construït sobre un arbre al mig d’un parc natural, al costat d’un toll d’aigua on els animals van a beure quan es pon el sol i així des de l’arbreels pots observar sense molestar.
Una mica d’història: Aquest hotel originalment només tenia dues habitacions i es feia servir sobretot per caçadors. Després el van ampliar una mica i una tal Elisabet(princesa d’un lloc anomenat Gran Bretanya) va decidir passar-hi una nit.Curiosament aquella nit el pare de la noia va morir a Anglaterra. Així que com va escriure el llegendari caçador Jim Corbett: “per primera vegada a la historia una joveneta s’ha enfilat a un arbre sent una princesa i després de passar el que ella ha definit com l’experiència més emocionant de la seva vida n’ha baixat sent una reina. Deu la beneitegi!” (o era beneeixi?). Doncs si, és l’únic cop (que se sàpiga) que algú ha esdevingut rei/reina dalt d’un arbre!
Llògicament una publicitat així no la té ni la CocaCola. L’hotel es va fer molt famós, tothom volia venir i no donaven a l’abast. Durant les revoltes dels anys 50 els rebels d’una de les tribus locals van cremar l’hotel i això va ser l’excusa perfecte perquè més endavant el reconstruïssin, aquest cop més gran, amb millors vistes,més a prop dels animals i llògicament amb més habitacions. La reina va tornar a venir i va tornar a fer famós el Treetops. L’any que ve el tornaran a restaurar perquè la llei obliga que totes les habitacions tinguin el seu propi bany i no un de compartit cada 10 habitacions, i que us hi aposteu a que a algú se li acudeix la idea d’afegir un altre pis a l’hotelet!
El lloc ja no en te res de treetops. Ara és un edifici de tres plantes sobre pilots de fusta amb un parell d’arbres que hi creixen per dins. Res a veure amb l’original, és veritat, però segueix sent molt bonic i la visió dels animals tan a prop és impagable.
Total, ja tenim destinació ara organitza la resta... no tinc internet, és massa tard per trucar a l’hotel... saps que, me’n vaig a dormir i demà pel matí ja ho prepararem tot.
Abans de continuar m’agradaria explicar una cosa. La gent normalment té dues opcions per a viatjar:
1. Viatge organitzat: tot pagat, et recullen, et porten, t’ensenyen coses, compres souvenirs i et tornen a casa sa i estalvi (amb menys estalvis dels que tenies abans de sortir).
2. Viatge autèntic: coneixes a algú que coneix a algú altre que té el telèfon d’un que solia ser guia d’allà on tu vas de viatge i que et pot fer una ruta privada per un preu mòdic. El resultat és el mateix que el d’abans però sense els souvenirs i amb mal al cul pel poc confort del cotxe.
Molt bé, ara deixeu-me que us introdueixi la tercera opció que com va batejar el Pauet (company d’universitat) és la opció més recorrent entre el meu grup d’amics ique ell anomena “anar sempre amb els collons a la ma” seguit per un “i no se com us ho feu però sempre us en sortiu!”.
Expert i mestre en l’art de viatjar “amb els collons a la ma” m’aixeco ben d’hora, agafo la maleta amb la meitat de les coses bàsiques (l’altre meitat me l’oblido just al costat d’on tenia la maleta) i el doble de coses innecessàries. Agafo les claus del cotxe i els explico als companys que no he pogut preparar res pq no tenia internet, pero que la meva Loonely Planet porta el telefon de l’hotel (que més endavant descobrirem que ja no és aquest número) i un mapa de tot el país end ues pagines de la mini guia i que justament allà on s’uneixen les pàgines i hi ha un tros que no es pot veure bé, allà justament sembla que hi hagi una cruïlla de la carretera que ens porta cap al poble on hem d’anar.
Ara no recordo si us vaig explicar com era el cotxe que tenim. Bé, en diuen 4x4 però en veritat no ho és. Si que té l’opció de tracció a les 4 rodes però el motor en veritat no funciona com el d’un 4x4. A més, la distancia entre el terra i la panxa del cotxe s’assembla més a la d’un cotxe normal que no pas a la d’un 4x4. Només te dos portes i un portaequipatges que més aviat s’hauria de dir porta carteres perquè tres motxilles i caben justes. El seient de darrera es mòbil, i per desgràcia no al gust del passatger sinó segons com enganxis el bot de la carretera. Canvi de marxes automàtic que canvia de marxa quan vol i pel que vaig descobrir només en te 4: curta, llarga, marxa enrere i parat; segurament anteriorment les marxes eren 3 o 4: curta, llarga i alguna entre mig però pel soroll que feia el motor suposo que fa temps que van deixar de funcionar. En resum, el cotxe perfecte per un viatge a través de Kenya!
Una petita inspecció al cotxe abans de marxar per confirmar que efectivament hi ha molt poca aigua al radiador i que el nivell de l’oli va passar del mínim ara deu fer cosa de 6 mesos, però tenim gasolina i roda de recanvi!
En ruta! Sense mapa de carreteres, sense saber ben bé on anem, sense saber si el parc estarà obert,si hi ha lloc a l’hotel o si el cotxe aguantarà, però nosaltres...”amb els collons a la ma!”
Primera parada: caixer automàtic, aquesta és l’altra, ningú tenia un duro a sobre al sortir de casa.
Segona parada: gasolinera, no per posar gasolina sinó per posar una mica d’oli! Jo crec que al tancar el capot em va semblar sentir que el cotxe deia gracies i feia un rotet (potser només ho vaig imaginar).
Tercera parada: “quan puguis para que vull pixar, quan trobis un racó sense gent al costat de la carretera...” Aha! Vatua aquí una curiositat d’Àfrica, ja et pot semblar que ets al mig d’enlloc, perdut a la jungla o al mig de la sabana, però si hi ha un camí o una carretera, sempre hi ha algú caminant i carretejant algo. Sempre, no passen 20 m que no trobes algú! Així que el company es va aguantar durant tres hores fins que vam poder parar a només 3 km del centre d’informació del parc. I tot i així va seguir passant gent hehehehe.
La carretera... bé, si l’altre dia explicava que a Nairobi tot són forats i kamikazes, l’autpista és el mateix però a 110 Km/h. Si si, la gent va rapidíssima en una carretera plena de forats i sense línies a terra ni senyals per orientar-te. Gent creuant a peu, camions fent canvis de sentit allà on els plau i obres, moltes obres ja que estan construint una autopista com Deu mana. Això si, quan el transit es col·lapsa una mica, la gent no dubte ni un segon, volantassu i a conduir pel mig de l’obra entre camions i excavadores! Al principi et xoca una mica, però amb el temps t’hi acostumes i t’ho acabes passant bé conduint en una cursa d’obstacles.
Total que 200 km i tres hores més tard arribem a l’entrada del parc, paguem l’entrada i preguntem a la dóna si té el telèfon de l’hotel al que anem. Ens el dona i llògicament no s’assembla en res al que posava a la guia i que feia tres hores que intentàvem trucar. Tenen lloc, només hi ha un problema, no accepten cotxes particulars. Així que agafem el cotxe i desfem camí per tornar a l’últim poble que hem creuat. Allí hem de trobar un hotel de la mateixa cadena on ens donaran de dinar, ens recolliran amb un bus i on podrem deixar el cotxe tota la nit. Fàcil de trobar, com que no hi ha senyals enlloc només costa preguntar-li al policia i una propineta de 100 shilings (1€).
Mare meva quin hotel! Jo de gran vull viure en un lloc així. Ja penjaré les fotos hi ja ho veureu però lujassu pur!!! Negociem el preu de l’habitació i passem de 300$ per persona en habitació individual a 170$ per dormir els tres juntets amb dinar, sopar i esmorzar inclosos. Car? Gens nimica!
Després de dinar i d’intentar-nos vendre entrades per a un xou de dansa tradicional (tradició de les tribus dels turistes del punt 1 de més amunt) ens emboteixen en un mini-bus i ens tornen a portar fins al parc. Aquest cop entrem i després de molts bots al seient i de veure algun bongo[1] i algun antílop d’aigua al costat del camí arribem a l’hotel. Tal com anunciava la guia de fora sembla una mica atrotinat, però per dins es força acceptable.Té tres plantes penjades sobre pilots de fusta, a la primera hi ha la recepció i algunes habitacions, a la segona el bar amb finestrals de vidre i més habitacions, a la tercera una terrassa enorme i més habitacions, entre elles la nostra (la suite de la reina que és de les poques que te serveis inclosos està al costat del bar). A banda i banda de l’edifici hi ha una escala d’incendis que si la segueixes fins al final et porta a una mena de bunker amb finestretes per on pots veure els animals bevent just al teu costat. Mentre fem el te una parella de jubilats m’expliquen que és el quart cop que venen i que l’últim cop el toll estava gairebé buit i que en 12 hores només van veure 3 animals, que per sort sembla que les últimes pluges han omplert el toll i segurament avui tindrem més sort. M’alegra sentir això perquèvol dir que no tenen els animals lligats al darrera i els deixen anar de tant en tant sinó que realment venen quan tenen set i els ve de gust.
Per començar no està gens malament. Uns quants Warthgogs[2],antílops de varis tipus i búfals d’aigua (o búfals africans). De sobte algú comenta: “elefants!” i allà lluny, entre els arbres s’intueixen unes coses grises molt grosses que baixen muntanya avall. Uns minuts després apareixen majestuoses les elefantes per un dels camins que porta al toll.
Elefantes? Si, elefantes. El 99% de vegades que vegeu un elefant sol serà un mascle. Les femelles sempre van en grup i cuiden de les cries, els mascles van sols i només s’uneixen en grups quan juguen, es barallen o quan passen molta gana. Quan un mascle arriba a la pubertat normalment és rebutjat pel grup de femelles que fins aleshores el cuidava i protegia i ja no serà mai més acceptat en aquell grup a no ser que sigui època de reproducció o que hi hagi una sequera i es vegin obligats a migrar cap algun altre lloc on hi hagi aigua. I és que només les matriarques tenen prou memòria per recordar tolls alternatius.
Més afortunats impossible. Resulta que ara es l’època d’aparellament i tres grups de femelles es van aproximar al nostre toll. Tanta dona suelta en època de zel llògicament va atraure mascles. De tots, només el dominant té dret de cuixa, els altres han d’esperar a trobar-se les femelles i que ell no hi sigui a prop. Així que alguna espenta i petita baralla i ja tenim el mascle més gros passejant-se entre les femelles i posant la trompa entre les seves cames (no, no és cap metàfora, és literal) per veure si alguna estava disponible. La veritat...moltes carbasses. Al final de la nit només vam veure com en muntava una. Bé, de fet no se encara si era una o un. És veu que és força normal que quan dos mascles es barallen el guanyador munti el vençut. I com que hi van haver unes quantes picabaralles no n’estic segur de que passava allí. El que si que si que vam veure va ser com la presència del mascle feia bullir la sang d’un dels mascles joves encara protegit dins el grup de femelles. Aquest acabava d’entendre per aquè servia la segona trompa i tenia ganes de provar-ho i va començar a empaitar femelles. Però com he dit abans, quan un mascle entra a la pubertat, les femelles el fan fora del grup, i així va ser. La veritat es que feia pena veure el pobre mascle tot desorientat, rebutjat per les seves excompanyes de grup i pels altres mascles. Sense saber on anar es va passar tota la nit al costat de la bassa d’aigua dolça que posa l’hotel bevent. Segurament perquè estava desorientat va començar a empaitar tots els animals que s’apropaven i més d’un cop va semblar que hi podia haver brega de veritat, per sort al final no vapassar res.
En total una quarantena d’elefants, multitud de búfals d’aigua, antílops i pumbas (Warthhogs).
L’hotel té un sistema curiós per avisar quan s’apropa un animal dels grans. Com que no es potfer soroll, a l’habitació tens una espècie de timbre que fa un brunzit prou fort per despertar-te, però no perquè es senti des de fora.
· Un to: S’apropa una hiena,
· Dos tons: s’apròpa un Lleopard,
· Tres trons: s’apropa un rinoceront,
· Quatretons: s’apropa un elefant.
Llògicament el to de l’elefant se’l van estalviar perquè sinó allò semblaria un concert de mosquits.
Quan ja n’estava fart d’elefants vaig decidir anar a fer una dormideta, tan bon punt em trec les sabates... ZZZZZZZZZZZZ... una hiena! Corre cap a fora! Sabeu una cosa...els de Disney realment la van clavar quan van fer el rei lleó. Les hienes son iguals i fan els mateixos gestos i la mateixa cara que a la pel·lícula, només faltava que es poses a cantar! Per desgràcia l’elefant solitari també se les vatenir amb la hiena i al va fer fora. Al llarg de la nit i sobretot amb la sortida del sol se’n van veure més, però cap de tan a prop i tan clarament com aquesta primera. Després de molt d’esperar i no veure res especial vaig decidir tornar al llit.
No sé quanta estona vaig dormir, però el so va ser molt clar: zzzzzzzzzzzzzzzz... zzzzzzzzzzzzz...zzzzzzzzzzz... Rinoceront! Semblava impossible. Ho havíem aconseguit, veuríem el rinoceront! I es que és dels animals més difícils de veure, sobretot en aquest parc. En altres parcs el rinoceront blanc és deix veure una mica més,però el negre costa de veure. Lo de blanc o negre no té res a veure amb elcolor. El blanc té la boca més grossa, en anglès Wide, però el que el va descriure primer era alemany o holandès i un error de traducció va acabar amb la pobre bestia dient-se “Blanc”. L’altre, el de la boca més petita, per contraposició es diu “Negre”. I nosaltres aquí el teníem, caminant directe cap al toll d’aigua dolça de l’hotel, directe cap a mi!!! I es que jo vaig ser l’únic que va agafar la càmera i vabaixar al bunker a veure la bestia de ven a prop. Això si, no va parar quiet ni un moment i clar, de nit i amb poca llum les fotos surten com surten... Alfinal l’elefant solitari el va emprenyar massa i va acabar marxant, això si, no sense abans plantar cara i dir-li ben clar i català “tu ets gilipolles o què? Realment et vols fotre amb mi?” potser no va fer servir aquestes exactes paraules, però els gestos amb el cap venien a dir això.
Al final vaig tornar a dormir i quan m’estava a punt de dormir un altre soroll, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... collò, això com a mínim ha de ser un Tiranosaure Rex amb tants sorolls! Ah no, es el nepalès que ronca... doncs mira que roncar igual que el pitu dels animals!
És a dir que alfinal de la nit vam veure tots els animals possibles menys el lleopard... s’hi haurà de tornar!
L’endemà pel matí ens van llevar a les 6, vam veure el mont Kenya allà al fons sota un munt de núvols i ens vam tornar a embotir al bus per anar a esmorzar al primer hotel,el de luxe.
Vam esmorzar mes o menys ràpid, vam agafar la nostra tartana i vam fer el que era més lògic. Dos empanats de la vida que el més arriscat que han fet en l’últim més és tallar-se les ungles, jo i el cotxe que cau a trossos. Sense guia, sense mapes fiables,sense kit de primers auxilis, sense menjar, amb només una ampolla d’aigua directes cap al parc! Avui anem de safari!!!
Sempre havia imaginat que el meu primer safari seria alguna cosa organitzada a través d’una agència, en un LandRover color beix o verd fosc, amb u guia vestit amb roba caqui i un barret rodó ridícul, que em portarien per camins a veure animals mig drogats que 5 minuts abans estaven lligats però que ara elsdeixaven lliures perquè semblessin salvatges de veritat... Però no, no va seraixí. Aquí estava jo, l’únic dels tres amb experiència en conducció de 4x4, en un cotxe granat que poc en tenia de 4x4 i amb els meus dos super-companys d’aventures! Jo com a guia i conductor de safari! Jo encarregat de no fotrem on no toca i de no destrossar el cotxe que és de l’empresa. Jo el superGuia!
La veritat, ens ho vam passar genial. Amunt i avall per els camins mig enfangats, creuant rius, veient tot tipus d’animals des de baboos[3]fins a elefants passant per antílops i búfals d’aigua, tot el que es podia veure al parc excepte pel lleopard i el lleó (que quedava en una zona del parc massa apartada d’on erem nosaltres i no teníem temps d’arribar-hi). A part de perdre’ns un parell de cops per culpa del mapa totalment desfasat que portàvem, la única situació compromesa va ser quan ens vam trobar cara a cara amb un dels elefants (juraria que el solitari de la nit anterior) i es va posar en posició de càrrega i va començar a caminar cap a nosaltres. Petit apunt sobre elefants: quan es barallen, el més gros i fort es queda quiet, el més petit es posa en posició de càrrega amb lesorelles obertes i comença a avançar cap a l’altre, poc a poc. Quan arriba a l’altura de l’altre li posa la trompa sota la boca i depenent de com ho vegi carrega o no, si al gran no li fa gràcia que el molestin s’espera fins que el te a prop i aleshores és ell el que carrega. Jo tenia una cosa clara, jo no pensava esperara que s’apropés i fotés la trompa sota el capot del cotxe! Si s’apropa molt...gas a fondo i fora d’aqui! 30 metres... 20 metres... 15 metres... 10 metres...es para, ens mira, gira cap a un costat i desapareix entre els arbustos...buffff, segur que el nepalès s’haurà de canviar els calçotets.
Parlant del meu amic nepalès. Les altres ocasions de veto a la seva opinió es van produir quan arribàvem a una cruïlla. Si hi havia dues opcions:
1. Anar pel mig del parc travessant els tolls on hi ha un 99% dels animals però per anar-hi s’ha de passar per un camí una mica embrossat,
2. Anar resseguint la balla electrificada per un camí planet i ben cuidat on no hi ha ni mosques,
Ell sempre escollia l’opció número 2. Va arribar un punt que l’iranià i jo vam deixar de preguntar per on tirar, senzillament sabíem quina era la millor opció, i cadacop que agafàvem el camí bo, l’altre començava “no no no nooooo, to the right to the right!!!” Pobret.
Al final vam fer el tomb a tota la part selvàtica del parc i vam deixar de visitar la part més de sabana, també s’hi haurà de tornar!
La tornada cap acasa va ser una mica mogudeta per culpa de l’asfalt (o més ben dit del no asfalt) de l’autopista, els busos suïcides i les obres, però al final vam arribar sans i estalvis!!!
Per cert, elcotxe aquest matí encara funcionava!
I fins aquí latercera entrega de les aventures africanes! Com podeu veure compleixo les meves promeses i el que escric és cada cop més curt (hem passat de 4 a 7 pàgines)segurament per setmana santa ja enviaré volums de l’enciclopèdia catalana per correu!
Un petonàs a tothom i a veure que passa aquesta setmana!
PS: prometo penjar les fotos i videos aviat! aquesta és una promesa de veritat! (les fotos ja estan penjades a picasa, mireu el linc "les meves imatges" al costat)
[1] Bongo: una espècie d’antílop. Si voleu saber més Wikipedia!
[2] Warthhog: o porc senglar berrugós. Si us dic que és un Pumba ho entenu millor?
[3] El mico que fa de xaman a la peli del rei lleó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada