L'Eslavó Perdut

Des de fa temps, la  comunitat científica ja sabia que per trobar l’eslavó perdut s’havia de començar a buscar a l’Àfrica.  Doncs bé, l’hem trobat! O per ser més exactes, ens ha trobat ell!

Com que dir noms queda molt lleig ens referirem a l'espècie com a l’Homo de NovaZelanda. No, no és el Carl, el pobre ja en té prou amb la viuda negra. És el meu nou company de pis. Quan ja m’havia acostumat a alabar el bon govern d’Ahmadinejad mentre miràvem pel·lícules de gàngsters ambl’escocès,  ara m’han tornat a canviar el company de pis. Aquest cop ha arribat l’Homo de NovaZelanda.

Com molts de vosaltres ja sabreu, la pel·lícula de El Senyor dels Anells es va rodar a Nova Zelanda. I tot i que es vafer molta publicitat amb lo de que el Golum era un personatge creat per ordenador... era tot mentida. És ben real, i viu amb mi. Tot i que després de fer la peli s’ha deixat una mica i s’ha engreixat uns quants quilos. És el que té la fama!

L’homo de NovaZelanda és una espècie que no destaca per la seva altura però si per la seva panxa (i que ho digui jo té delicte). D’aspecte desendreçat i una mica deixat. La mirada perduda que no saps mai on apunta i només es capaç de concentrar-la en un punt concret quan detecta una de les noies del bar. Aleshores comença a practicar el ritus d’aparellament tan característic de l’espècie: amb l’esquena mig encorbada i el cap mig acotxat, fixa la mirada en la pitrera o la part de darrera d’una, o de varies noies i comença a bavejar desentenent-se de qualsevol activitat o conversa que pogués estar mantenint fins aleshores. Els desafortunats que es trobin a la vora en aquest moment han d’apartar el got no fos cas que la bava hi caigui a dins!

Acostumat a viure en un ambient molt reduït com és l’illa Nord de Nova Zelanda, el nostre espècimen experimenta la necessitat constant de la búsqueda de llibertat. La forma més recurrent per demostrar-ho és deixant totes les portes dels armaris obertes, obrint la porta del balcó i tornant a la seva habitació o deixant la porta de l’entrada oberta i fent-se el sorprès quan algú li pregunta per què no l’ha tancada. Altres formes de demostrar la necessitat de llibertat poden ser el portar uns pantalons excessivament amples que cauen a cada passa, o desaparèixer durant mitja hora sense dir res mentre tot el grup sopa al bar.

Tot i que el cervell de l’Homo de NovaZelandaja es considera totalment desenvolupat encara experimenta certs problemes a l’hora de desembolicar el rotlle de paper film. I es que no hem d’oblidar que el fet de fer girar una cosa de forma circular no apareix en la línia evolutiva fins fa uns 6000 anys ja amb els Homo Sapiens quan aquests inventen la roda. 

Està àmpliament demostrat que el cervell humà es va començar a desenvolupar en el moment en que vam començar a menjar carn vermella. Aquest fet pot explicar algunes de les característiques de l’Homo de NovaZelanda ja que la seva dieta es basa en pollastre (carn blanca). Generalment l’individu s’alimenta per mimetisme: “tu que demanes? Doncs jo elmateix!” Però si per algun motiu decideix optar per la pròpia iniciativa, es decantarà pel pollastre. Hem d’entendre que com a espècie primitiva encara no coneix el concepte de foc, i quan veu algú fumant s’excita i s’enfada de mala manera, i a l’hora de cuinar experimenta greus dificultats quan ha d’encendre els fogons, amb una mica d’ajuda se l’hi pot arribar a ensenyar a escalfar una mica d’aigua per bullir arròs. La tècnica culinària encara és força primitiva, i a part de menjars freds i potser alguna cosa a la brasa el millor que l’espècie ha arribat a desenvolupar és refregir un tros de pollastre en una paella plena d’oli i banyar-lo en mostassa (de la del pot de plàstic, no de la de Dijon ni res gaire sofisticat). La tècnica de colpejar el tros de carn perquè es desfaci una mica i es cogui bé per dins està en ple desenvolupament, però ja es comencen a intuir certes característiques motrius encara no coordinades però molt prometedores.

Tot i haver desenvolupat la capacitat de parlar, el llenguatge de l’Homo de NovaZelanda és molt bàsic i gutural. Li costa comunicar-se amb l’entorn i sobretot li costa molt entendre que hi pugui haver alguna altra llengua a part de l’anglès de Nova Zelanda i accents diferents al de Nova Zelanda. Per la nit els sorolls que surten de la seva cambra mostren l’estret vincle que encara manté amb la natura salvatge: imitant el rugit del lleó, el bram de l’ós o una manada d’hipopòtams aparellant-se.

El concepte d’espai i temps encara no s’ha desenvolupat prou en la cultura de l’Homo de NovaZelanda, i prendre tot l’espai de la nostra "petita" cuina per fer un sandvitx o ocupar dues habitacions pot arribar a ser molt normal, a l’igual que posar-se a comentar el temps un segon després que algú li hagi demanat que s’espavili que la gent té pressa per marxar.

Estudis recents han demostrat que es pot arribar a integrar l’Homo de NovaZelanda en una societat moderna a través de fer-lo participar en activitats quotidianes com ara anar al gimnàs. Per desgracia cap dels experiments portats a terme a data d’avui han aconseguit que l’individu faci altre activitat que anar de la sala de massatges al jacuzzi i a la sauna.

Us passaria fotos o vídeos de tant entranyable espècie d’homínid, però comprendreu que m’he reservat l'edició d’imatges per quan l’estudi definitiu surti publicat a la revista Science, a la Nature, al National Geographic o al Full Parroquial.

Au, un petó a tots i a dormir que ja és molt tard!