Sabia que tard o d’hora passaria. Sempre allà
amenaçant, treient el cap entre la fusta esperan’t que t’hi apropis per saltar
sobre teu... Els Leech dels collons. Per als que encara no hagueu anat
directament al traductor de google, un Leech no té res a veure amb un Litxi, un
Leech és una sangonera!
Avui tocava trecking de varies hores pel mig
de la jungla. S’havia de localitzar la posició d’un dels nous sondejos i ens
havíem d’enfilar muntanya amunt.
Un sap dels possibles riscos que corre quan es
mou per aquests llocs. Per això un s’ha de preparar bé. Botes altes, mitjons
gruixuts, pantalons llargs, camisa de màniga llarga, repel·lent per a mosquits
a la roba i al cos... tan li fa que els sol apreti fort, que la temperatura superi
els 35ºC i que la humitat sigui gairebé del 100%, a la jungla s’hi va ben
tapat, ah, i amb guants!
En principi volia dedicar aquest article a la
suada que he fet. He acabat amb la roba rabejada igual que si hagués creuat el
riu vestit. La pujada ha sigut mortal, però el pitjor ha sigut baixar fins a
baix de tot, i aleshores decidir que havíem de tornar a pujar. No al mateix
lloc, no som tan burros, però si a la mateixa altura. 300m de desnivell en
pendents que superen els 60º d’inclinació i que difícilment baixen dels 40º.
Tot això acompanyat d’un terra super fangós, ple de fulles i plantes que fan
que rellisqui una mica més, i per si no fos prou, la majoria dels troncs on
busques suport estan tots podrits i es desfan només de tocar-los.
Segurament ha estat en algun d’aquests troncs que s’ha desfet sota els meus peus i en el que jo m’hi he enfonsat de ple que
la colònia de sangoneres ha decidit anar de vacances al restaurant de sang
humana “Paudonals”. Això si, les putes són molt llestes, no s’han enfilat a les
meves sabates i han començat el festí... no. Quan hem arribat a baix al camí
ens hem inspeccionat les cames per assegurar-nos que ningú en portava, ens hem
revisat la vora dels mitjons i res, tots nets... ya, tots tots no. No ha sigut
fins que hem arribat al campament i em parat de caminar que ha començat el
xeflis.
Sort d’un dels sondistes que ha vist com una
treia el cap per sota els meus pantalons i m’ha avisat. Automàticament una
altra ja pujava mitjó amunt i ja s’havia agafat a l’altura de la tíbia, per
sort no gaire fort. Sabates fora i... sorpresa: una de gegant havia travessat
el meu mitjó doble i s’estava inflant com una verra!
Lògicament al arrencar-la ha sortit sang per
tot arreu.
De les sabates n’he tret encara tres o quatre
més que esperaven el seu torn. Els sondistes s’ho han passat bé cremant-les i
trinxant-les amb els seus matxets.
M’he netejat la ferida i la roba (en busca de
més aliens), però la ferida no parava de sagnar. La sangonera injecta un líquid
que dilueix la sang i fa que surti més ràpid. Fantàstic, a sobre fast-food! La
solució quan no tens cap botiquí a ma? Tabac.
Tabac no per calmar els nervis i relaxar-se
davant la sang, sinó per aturar l’hemorràgia. A saber la merda química que fuma
la gent que és capaç d’anular el diluent que injecta una sangonera!
Total, que ara encara soc al camp i noto que
em pica tot. La paranoia fa que cada dos segons m’estigui mirant els turmells
per si puja alguna altra cosa cama amunt. I això que m’he canviat les
sabates!!!
Quién fuera sanguijuela...
ResponElimina