Kota Kinabalu

No passa cada dia que et trobes treballant al cul del món i resulta que ta cunyada es troba només a 3 hores en cotxe d’on tu ets. I és molt possible que aquesta sigui la única situació en la que algú s’alegri de coincidir amb la cunyada en vacances.

Lawas és una petita ciutat perduda al mig d’enlloc, tot i que rep moltes visites de gent de Brunei que venen a comprar no és per a res un lloc turístic. En canvi, Kota Kinabalu, 200km més al nord és un dels pocs llocs que queden al món on es pot gaudir a la vegada de platges paradisíaques, excursions salvatges, ressorts super luxosos i vida de ciutat asiàtica a la vegada. No crec que això duri massa perquè la ciutat està creixent molt i els ressorts hotelers cada dia s’apropien dels racons naturals, però ara mateix encara es pot gaudir d’un cert equilibri.

Quan la Germana de la Lucineh, la Soseh, em va dir que estarien per la zona, ella i el seu promès, el Tony em va fer mota il·lusió. Sempre és maco veure cares conegudes allà on et trobis, i més quan estàs tan aïllat del món. Així que sense ni pensar-m’ho dos cops vaig agafar l’ordinador i vaig començar a preparar la meva primera escapada per Borneu.

Val que quan era a Kenya les escapades eren una mica mes salvatges, i molt possiblement les següents que faci per aquí també ho siguin, però aquest cop part de la meva escapada era anar a veure a la cunyada i per tant havia de seguir una mica el seu ritme de vida. I ves quina tortura... em va tocar reservar una habitació al Shangri-la 5 star hotel ressort de Kota Kinabalu. A un d’ells, perquè pel que es veu n’hi ha uns quants. Tot just tornar de treballar dissabte al migdia vaig trucar a l’hotel i vaig fer la reserva. Com podeu suposar, per una sola nit vaig demanar l’habitació més econòmica, no té sentit pagar més si no has de passar temps a l’hotel.

El segon pas va ser veure com s’arriba a Kota Kinabalu des de Lawas. Més o menys ja sabia que hauria de seguir la mateixa carretera que agafo per anar a treballar cada dia però aquest cop uns 190 km més lluny. Però hi ha desvius, cruïlles, canvis de direcció? Ni idea. Normalment tens tres opcions: 1) comprar-te un mapa de carreteres, 2) fer servir un GPS, 3) confiar del tan fiable google maps.

Comprar un mapa volia dir sortir-me de la rutina per voltar la ciutat i no acabar trobar-ne cap així que va quedar descartat. El GPS és una bona opció, però el no en tinc cap a part del del mòbil així que tampoc. Doncs Google Maps.

Us recomano un exercici: demaneu a Google maps que us trobi la ruta per anar des de Lawas fins a Kota Kinabalu. Que surt? Una immensa linea recta entre Lawas i la frontera entre províncies. Ni muntanyes ni rius ni osties, aquests tiren pel dret! De fet, si voleu fer un zoom veureu amb detall tota la regió excepte la zona de Lawas. Ni s’han molestat en posar-la!!! Total, que com que no em servirà de res, tirarem d’experiència i farem servir el sistema ja conegut de Ambelscollonsalama: si m’equivoco de camí doncs aprofitaré per visitar algo més i tard o d’hora arribaré.

Decidit, faig la maleta, omplo el meu nou 4x4 de gasolina i carretera i manta!

Sorprenentment les carreteres aquí estan genials. 100Km/h tranquil·lament. Rectes llarguíssimes per avançar camions i jaios-tortuga amb total seguretat, vorals amples... res a veure amb Àfrica.

En la nostra societat Europea ens hem acostumat a poder viatjar d’un lloc a l’altre sense necessitat de portar el passaport (per molt que ara el tap de bassa del Sarkozy ho vol tornar a implantar), però aquí això encara no ha arribat, i no només et fa falta el passaport per canviar de país, però també per canviar de província!!! Us imagineu que els espanyols haguessin de passar per la duana per venir a Catalunya? Que bonic que seria!!! Hehehe.

Doncs si, control duaner a mitja carretera, segell i altre cop en ruta.

Per la carretera vaig poder gaudir dels boscos tropicals i de petites viles a la vora del camí, de plantacions de palmeres i de més d’una zona de desforestació indiscriminada. Preciós L

Al arribar a Kota Kinabalu canvi d’ambient total. Ciutat de gratacels a la llunyania, aeroport que moltes capitals mundials envejarien, autopistes, Burger Kings... civilització pura i dura.

L’hotel estava situat a les afores, a la vora del mar, amb vistes a les illes, entre palmeres i prop del camp de golf (como no). Habitació amb vistes a la muntanya (o en altres paraules, sense vistes), però com sempre amb la fortuna de cara! Com que ningú va a un ressort 5 estrelles a la vora del mar i es demana una habitació sense vistes, totes devien estar buides i em van donar la que feia cantonada. No només no tenia veïns sorollosos, no només pagava la meitat que els demés, sinó que al estar a la cantonada també tenia vistes al mar!!! Fantàstic!!! Ara calia trobar a la cunyada.

L’hotel té tres ales, 6 plantes per edifici i una infinitat d’habitacions per planta. La meva, la habitació num 9426 per a que us feu una idea. Així que li envio un missatge a la Soseh dient-li on soc i que em digui on podem quedar (piscina, bar, platja...) 20 segons després truquen al timbre. La Soseh! Com m’has trobat tan ràpid? Veus aquesta habitació de davant? Es la nostra!!! (per a experiències on tot surt tant rodat contactar amb Ambelscollonsalama Tours!!!).

Comencem amb uns cubates de rom duty free a la seva habitació, es vesteixen i marxem a sopar a la ciutat. Que et ve de gust? Vaja, ja que som aquí... algo de marisc? Fet, cap al mercat de peix nocturn!

El mercat de peix nocturn és una plaça plena de taules al centre i tot de botigues amb peixeres gegants al voltant. Les peixeres estan plenes de llagostes, crancs gegants, ostres, peixos, anguiles, mantes ratlla, gambes, peixos venenosos, cloïsses i coses que no tenia ni idea que existissin i menys que es poguessin menjar!

En Tony és un tio de puta mare, als seus 40 anys té l’energia d’un nen de 7 i una facilitat per conversar amb tothom que fa que tingui amics allà on vagi. En un tres i no res es va fer amic de la venedora, li va negociar un preu especial (molt millor que el que hi havia marcat a les peixeres), i amb l’emoció va començar a demanar coses:

Llagostes de cap pla, 3! Una manta ratlla, petiteta si us plau, una llagosta grandeta per al meu amic gràcies, i ens posaràs també un d’aquests peixos lloro gegants oi? Mentrestant la Soseh i jo vam escollir les verdures: espinacs i una espècie d’herba autòctona que té gust d’espàrrec. Tot cuinat a l’estil Malai, res d’estil xines o a la brasa! Un parell de cerveses mida xibeca per fer baixar i som-hi, a afartar-nos!!!

Mare meva quin munt de menjà i que bo! Vam sortir d’allí que amb prou feines podíem caminar!!! Necessitàvem un cafè. La nostra cambrera ens en va voler colar un però naltros volíem caminar una mica i ens va indicar que anéssim fins al passeig marítim que allí hi ha molts bars i segur que algo trobarem. Dit i fet, cap al passeig marítim. Un Starbucks... no gràcies. Seguim caminant, i com a tot arreu al mon ens assalta tot de gent brandant menús a la teva cara. Però tu m’has vist Enric? Si ja no hi cap res més en aquest estómac! Potser una beguda, còctel, massatge...? no teniu cafè? Cafè... no. Ah espera, si, tenim un cafè amb bombolles, el tiren des de molt amunt i fa bombolletes (en aquest moment jo veia al Joan a l’asturiano dutxant de sidra el cambrer), i un massatge? Així teniu cafè? Si, cafè i un massatge? Vale... quan val el massatge? 25 Ringuits (6€). Mmmm... deix que m’ho pensi... fet, tres massatges als peus i el cafè me’l poses gratis. D’acord.

Pos aquí ens tens, en unes tumbones a la vora del mar, fent-nos un massatge al peu i esperant el nostre tan desitjat cafè.

Mmm... quin cafè tan suau, seran les bombolletes? Serà la llet? O serà que això no és cafè sinó que és té! Tan li fa, com si em vols portar aigua del bater, mentre no paris de fer el massatge...

Per als que us pregunteu si hi va haver final feliç... NO, era a l’aire lliure i eren tres homes fent-nos els massatges. Per als que seguiu interessats us puc dir que de camí cap al port vam veure un jaio negociant amb una noia pel carrer, i després, al cap de més d’una hora, quan tornàvem cap a casa l’home sortia d’una casa d’estètica i relax amb un somriure d’orella a orella.

Després del massatge i el cafè especial era hora d’anar a pair tot el marisc que carregàvem a l’estomac al meu llitet super-còmode.

L’endemà pel matí ens vam llevar d’hora per anar a fer la ruta de les illes. L'intenció inicial era anar a veure els orangutans, però el número de turistes per dia és limitat i ja no quedaven reserves... tot i que algún urangutà si que vaig veure...

Una sèrie d’illes amb platges de sorra blanca i palmeres que hi ha a la mateixa badia i on es pot fer snorkeling (bussejar a pulmó) i gaudir del corall i fauna que feia poques hores corria pel meu estomac.

Havíem decidit sortir d’hora per aprofitar el màxim de temps i tornar a l’hotel per amortitzar els calers a la piscina i al Sunset  Bar. Abans de marxar però hem d’esmorzar una mica... I aquí vam demostrar un dels misteris de la física. Com doblegar les dimensions espai-temps. Espai: com es pot arribar a encabir tant de menjar en un estomac que està ple de la nit anterior. Temps: havíem dit el primer ferri oi? Buenu... que sigui el segon... millor el tercer.

Truites, pancakes, fideus, curry, fruita de tots colors, un bufet només d’embotits i formatges, un altre de pastes, sucs de totes les fruites... dinar queda descartat... o no.

Al final agafem el taxi i cap al port. Comprem els nostres passatges i els transfers d’illa a illa, lloguem ulleres i peus d’ànec per bussejar i som-hi a torrar-nos sota el sol! Tot per menys de 10€.

El ferri no és més que una barqueta amb el motor d’un transatlàntic que si tingues ales sortiria volant. En un tres i no res ens plantem a l’embarcador de l’illa.

La primera illa era petita però molt acollidora, sorra blanca, arbres que creixen en horitzontal sobre l’aigua... quin malviure!!! La primera hora bussejant va ser una mica decebedora, tot era corall mort i pocs peixos, però aleshores en Tony va trobar un passatge entre les roques, i un cop el creuaves... era com passar de la part espanyola dels pirineus a la francesa. D’algo mort i sec, a un paradís de colors! Nemos, peixos pallassos, peixos pal, gambes, morenes, corall de colors... Segons en Tony fins i tot va veure petits taurons, jo no me’l creia, però tampoc em volia creure que hi havia mantes ratlla i després a l’altra illa les vaig veure!

Fotos de protocol amb la parelleta, una estona de relax, mitja insolació i cap a l’embarcador a agafar la barca cap a l’altra illa en busca de l’altra mitja insolació.

La segona illa era algo més gran i més plena de gent. El primer que vam fer va ser trobar un bar per picar algo (si, encara podíem menjar) i fer uns còctels. Després cap a l’aigua un altre cop!

Aquí és on vaig veure les mantes, estrelles de mar de color blau, meduses, peixos i més peixos... preciós!!!

Al final tot s’ha de dir n’estàvem una mica farts de tanta platja. Per sort la barca de tornada ens esperava, i com que començava a ploure i al conductor no li agradava mullar-se, pel mateix preu del trajecte habitual ens va regalar una sessió de navegació amb jet a propulsió. Mare quin mal al cul!

Un cop a l’hotel, de cap a la piscina. Si que portàvem tot el dia a l’aigua, però quan tens davant una piscina d’aquestes que l’aigua s’ajunta amb l’horitzó i el cambrer et va portant cerveses perquè es el happy hour... a veure quí és el llest que diu que no! Ah! I la piscina també tenia un parc aquàtic i clar... els dos nens grans no se’n van poder estar. Ja ens tens al Tony i a mi amunt i avall els tobogans!! Hehehehe

Al final, càmera en ma, ampolleta de vi rosat i cap al Sunset Bar, a veure la posta de sol sobre el mar, al costat de les illes, entre palmeres... No vull anar a treballar demà!!! Jo em vull quedar!!!

Però no. Sopem unes pizzes a la vora de la piscina, ens acomiadem i jo agafo el cotxe i cap a casa. Sense mapa clar, i de nit!

Una cosa em va passar pel cap mentre sortia de l’hotel, però vaig pensar que era impossible així que no i vaig donar més importància. No fins que m’hi vaig trobar...

Després de gairebé tres hores conduint de tornada cap a casa en plena nit vaig arribar al control de duana, i a que no endevineu que va passar? Estava tancat! I el militar de la porta em va dir que fins a les 6 no obrien!

I ara que faig jo durant 8 hores! Dormir al cotxe al mig d’una carretera a Borneu? És una opció però...

Total, que poso la meva millor cara de bon minyó, fingeixo un atac de pànic i començo a barbussejar com puc “que m’esperen a Lawas”, “que l’hotel està pagat”, “que no puc fer tard”... Em va sortir un anglès que ni el Victor Valdés!!!

And the Oscar goes to...

L’home em va deixar passar!!! Això si, amb la condició que l’endemà pel matí tornés i portes el passaport per segellar!! HAHAHAHAHA Visca Ambelscollonsalama!!!

Total que aquest matí m’he presentat a la frontera, li he explicat al tio el que havia passat, m’ha mirat amb cara de per què coi has tornat i m’ha posat un segell. Després he vist que el segell que m’ha posat era el d’entrada a Sabah, l’altra província, no el que em tocava a mi!!! Però jo ja no hi torno...

O potser si, dissabte que ve la parelleta encara estan al Shangri-la!!!