Kuching, Lawas i adaptació al terreny

Primera setmana: Kuching, Lawas i adaptació al terreny.

Després de volar més de  14 hores des de Barcelona fins a Doha (Qatar),  Kuala Lumpur i finalment Kuching patint els efectes de la ressaca típica post-Asturiano vaig poder instal·lar-me al meu hotel.

Avui i demà faré nit a Kuching, la capital de la província de Sarawak al nord-oest de Borneu. Aquí és on l’empresa té muntada l’oficina del projecte en un dels edificis del ministeri d’energia.  En principi jo només he de passar un dia a l’oficina per prendre contacte amb el projecte, rebre instruccions i conèixer la gent amb la que em comunicaré, principalment via mail. També he d’aprofitar el dia a Kuching per contractar un número de telèfon mòbil, internet i en principi posar-me la vacuna que em falta (Encefalitis Japonesa) tot i que això últim al final ho deixem per quan arribi a la meva destinació ja que m’han dit que allí hi ha un centre mèdic on m’ho poden fer.

El primer contacte amb Malàisia va ser molt positiu. Tot molt verd, molt net i molt ben organitzat. La gent sembla agradable i tot i trobar-me en una ciutat força petita, hi ha un passeig a la vora del riu amb forces restaurants i bars. El primer contacte amb el menjà boníssim i picantíssim. Un bon avis del que m’espera els propers dos mesos. De cop i volta han aparegut els núvols d’enlloc i a començat a ploure. Suficient per no refrescar però si per incrementar la humitat i la sensació de calor. Per avui ja he explorat prou la ciutat, millor que torni a l’aire condicionat de la meva habitació.

L’endemà de prendre contacte amb els companys de feina jo i el geòleg principal abandonem la ciutat a les 5 del matí per començar el viatge cap a la meva destinació final . Jo treballaré en un poblet anomenat Lawas, just a la frontera amb Brunei i no massa lluny de la frontera amb Sabah, la província més oriental de Borneu.  

El primer vol és rutinari, una hora d’avió fins a Miri on ens serveixen uns cacauets i un suc per esmorzar. El segon vol que ens ha de portat de Miri a Lawas és més entretingut. Tot i que trnaquil, volem amb una avioneta on teòricament hi caben 20 persones i la veritat és que amb els 10 passatgers que sóm ja fa la sensació d’estar ple.

Volar amb avioneta no és la forma més còmoda de viatjar. Primer t’has de pesar tu juntament amb el teu equipatge per tal de saber el pes total que porta l’avió. Les cames amb prou feines t’hi caben al seient i si a sobre has d’aprofitar aquesta mica de lloc per posar-hi l’equipatge de ma doncs encara pitjor. L’aire condicionat són un parell de ventiladors darrera la cabina del pilot i els seients s’han de plegar per poder passar. Això si, el vol en avioneta t’ofereix unes vistes fantàstiques de la regió.  Les bastes línies rectes que marquen les infinites plantacions de palmeres sembla que cobreixin l’illa sencera. Quan sobrevolem Brunei el paisatge es torna més salvatge i les grans reserves de selva tropical vistes des de tan a prop recorden les imatges dels millors documentals de la dos.

Finalment arribem a Lawas. L’aeroport és del més senzill que hi pot haver, i el taxista que hi ha a fora no sembla haver entès que nosaltres ja havíem carregat les maletes i que per tant ja estàvem llestos per marxar. Ah, si que ho havia entès, es que com que hi ha altres passatgers i només dos taxis, haurem de compartir el viatge. Cap problema. Segur que ens timarà amb el cost del trajecte igualment.

L’hotel, comparat a la ciutat és com tenir l’Empair Estate a Tarragona. Un hotel modern de més de 6 plantes, amb una gran recepció i gran restaurant sembla una mica exagerat per a un poblet on a part d’un carrer amb botigue de tot a 100, el més destacat són una gasolinera i un KFC.  Si que m’havien venut el poble com una destinació turística, però la veritat es que veient les facilitats i el que hi ha per la vora no entenc quin turista ve per aquí! Pel que m’explica l’altre geòleg l’hotel s’omple els caps de setmana amb gent que ve des de Brunei. Pel que es veu per a ells comprar a Malàisia és comprar a meitat de preu i per tant això fa que la gent vingui aquí a carregar els cotxes de... suposo que de xancles de plàstic rosa, perquè gaires botigues interessants no hi ha!

El primer dia el dedicarem a fer preparatius. Vacunes, menjar i llogar un 4x4 per a poder anar a la feina. 

Demanem a recepció on podem trobar un cotxe de lloguer i... oh sorpresa! La casa de lloguer de cotxes més propera es troba a 200km! A la capital de l’altra província. Maregem una mica al recepcionista per que ens trobi algú  disposat a deixar-nos un cotxe. Diu que ens buscarà algun contacte mentre nosaltres anem al centre mèdic.

El centre mèdic no és tan fàcil de trobar. Entre les botigues de tot a 100 hi ha una petita porta amb un cartell que indica “clínica del doctor Chong”. A dins un taulell de recepció amb una infermera que parla molt poc anglès ens donen la benvinguda, a la paret tot de títols indiquen les especialitats del doctor. El més remarcable és un d’algún centre d’estètica suposadament americà.

Em fan passar amb el doctor. M’assec a la cadirà que hi ha al costat de la taula on el doctor està omplint paperassa.  Passen els segons i el doctor no em dirigeix la paraula. Passen més segons i decideixo que prendre jo la iniciativa i explicar-li al tal Chong perquè soc allí. Li explico amb pels i senyals el que m’han dit els de sanitat exterior a Tarragona. L’home em mira i em diu que aquesta vacuna és per a nens petits, no per a adults. Jo li contesto que com que aquí el virus aquest és endèmic ells reben la vacuna de petits, però que com que jo no sóc d’allà no la vaig rebre de petit i me l’he de posar ara. Sembla que hi està d’acord, però no sembla tan convençut amb el procediment de posar dues dosis, una ara i una altra d’aquí un mes. Em diu que ha de consular el prospecte.

L’home indica a la infermera que porti la vacuna que es troba en una nevera de mini-bar que hi ha en un racó de la consulta. El doctor es llegeix les instruccions i diu que efectivament jo tenia raó.  Treu un foli en blanc i comença a escriure: Pau Arevalo m’ha demanat que li posi la vacuna de l’encefalitis japonesa per blablabla... em pregunta que d’on sóc, jo li dic que vinc d’SPAIN i l’home fa “ah! Espanya!” i pel que inicialment semblava un coneixement bàsic de llengües acaba convertint-se en un merder ortogràfic alhora d’escriure SPAIN al document. Ho soluciona amb un gargot al final de la paraula Spaina.

El doctor agafa una xeringa, la carrega amb el potet de la vacuna i me la posa al braç davant la incomprensió de la infermera que amb la cara que fa s’entén d’una hora llunya que aquesta és normalment la seva feina i no la del doctor. Com que la injecció és subcutània i no cal trobar venes ni cal cap cosa especial no em preocupa massa. Total, el risc d’encefalitis a la zona és molt baix.

Sortim de la clínica del doctor Chong i en Goutam (l’altre geòleg) em fa de guia per la poblacó. M’ensenya on hi ha els millors restaurants, les botigues, un lloc on tenen una impressora i on hi ha el supermercat. Diu d’anar a dinar a un restaurant xinès que està força bé. De camí cap allà passem pels carrerons secundaris i veig a un grup de nois netejant uns pollastres en unes galledes d’aigua. L’aigua d’una de les galledes és bastant fastigosa i em sorpren que un insecte hagi escollit aquella aigua per a fer unes braçades de punta a punta de la petita bassa.  La sorpresa més gran però, me l’enduc quan girem la cantonada i me n’adono que allò que acabo de veure és la part de darrera del famós restaurant xinès.  Suposo que he d’estar agraït que aquest sigui un dels millors llocs per menjar a la ciutat!

Tot i que en general tothom amb qui ens hem trobat ha sigut molt amable hi ha fet un esforç per rebre’ns. L’endemà, en aquest mateix carreró on hi ha la cuina del restaurant xinès  viure la meva primera experiència problemàtica amb un dels habitants de la zona.

Tornant de dinar passem per davant d’un hotel on s’anuncia un agent turístic a l’interior. Nosaltres assumim que si organitzen visites turístiques be deuen saber on podem trobar un cotxe de lloguer. La noia que ens rep no en te ni idea d’anglès i amb l’ajuda de la recepcionista de l’hotel i d’un noi que passava per allà ens confirmen que no, que per aquella zona no es poden trobar taxis. Decidim tornar al nostre hotel.

Arribem a la recepció i ens informen que l’únic contacte que potser ens pot ajudar és un taxista. El truquen i esperem a que vingui. Sorpresa!!! L’home resulta ser el mateix taxista que ens ha porat des de l’aeroport. La negociació no és fàcil, sobretot per l’idioma. L’home ens diu que ell, a part del taxi te un 4x4 semi nou que ens pot llogar, això si, només el conduirà ell. Nosaltres insistim en que necessitem el cotxe, que quan siguem al camp hem de tenir total disponibilitat i que allí no hi ha cobertura per truca’l i que ens vingui a buscar. Que si ens fa de xofer s’haurà de passar el dia al camp amb nosaltres. Tot i que a ell ja li va bé sempre que li paguem les hores (i el preu que ens ha ofert és força raonable) per a nosaltres és molt incòmode dependre d’algú (sobretot per a mi que vull aprofitar el diumenges per explorar l’illa). Al final localitzem una empresa que ens pot proporcionar el cotxe que necessitem, però només està a 6 hores de camí! I per tant no tindrem cotxe com a mínim fins l’endemà per la tarda. Per un dia contractarem els serveis del taxista.

Per avui ja hem fet prou feina i ara toca asseure’s i mirar mails fins l’hora de sopar que aquí son les 6-7 de la tarda.

L’endemàens aixequem d’hora i comencem la ruta.  Primer anem a comprar dinar en un lloc on serveixen esmorzars. Aquesta gent per esmorzar mengen fideus, arròs amb curri i coses d’aquestes així que un tuper amb un esmorzar seu servirà perfectament com a dinar per a mi.  Carreguem aigua i fruita per a quan siguem al camp i el taxista ens recull i ens porta cap a la zona de treball.

El primer dia de feina sempre és emocionant i un té ganes d’esforçar-se i treballar més del que és normal. Per això hem decidit visitar els quatre punts de sondeig que tenim a la zona, parlar amb el geòleg local i fer una volta pel terreny per fer una mica de mapa.

Arribem al punt on s’ha de construir la presa. Una vall molt estreta entre dos grans parets de gress completament cobertes de vegetació. Al camí trobem el supervisor dels sondistes que ens indica que el forat mes proper està cap allà, i amb el dit indica cap a baix al riu. Vale, però per on? Per allà!!! Que no queda prou clar? Vols dir que aquesta petita escletxa entre els arbustos que s’obra a un barranc super empinat cobert de fulles mullades i arbres és el camí d’accés?

Doncs si que ho era i aquest és el punt que té l’accés més fàcil. El següent està al costat, només has de tornar a pujar i baixar. El tercer és el pitjor. T’has d’enfilar per la paret vertical uns 25-30 metres evitant relliscar amb el fang que cobreix la paret, creuar un petit rierol també de fang aprofitant un tronc caigut i enfilar-te pendent amunt això si, amb l’ajuda d’una corda humida que fa de guia. El quart... bé, el quart com que la màquina està espatllada i no hi ha ningú treballant potser el podem deixar per un altre dia. No té res a veure que acabi de suar l’última gota de chartreause de la Santa Tecla del 2005 que em quedava a la sang.

Perquè si una cosa té a destacar aques racó de la jungla no és la bellesa i la natura, és la humitat. Tirar-se un pet equival a perdre tres litres de suor. La cara i les riallades dels sondistes quan ens veien aparèixer completament xops eren impagables, ara, una cosa em va tranquil·litzar. Mentre recuperava l’aire en un dels sondejos em vaig adonar que ells no es movien, que estaven asseguts sense fer res fins que va pujar el tub de mostra, aleshores un dels nois el recollia mentre l’alre el buidava a la capsa corresponent. Aquesta senzilla tasca va fer que els nois acabessin tan o més suats que jo, per tant serà que “No estamos tan mal!!!”.

Per dinar vam continuar riu amunt fins al campament dels sondistes on viuen mentre dura el projecte i on també guarden les mostres. El campament consisteix en uns quants troncs clavats al terra i a mig metre d’altura un seguit de planxes de fusta que fan de terra. Un sostre d’alumini  i unes quantes planxes de fusta més que fan de paret. La casa es divideix en dos. Una part és el dormitori, una sala molt gran amb matalassos a terra i unes cordes per penjar la roba. L’altra part de la casa, oberta pels costats té una gran taula central i una mica de cuina en un racó. Aquesta part també la fem servir nosaltres per treballar amb les nostres roques.  El campament està col·locat al costat d’un torrent amb una petita cascada. El campament aprofita l’aigua d’aquest torrent per a la cuina, la dutxa, el safareig i la comuna. La veritat és que per ser un campament temporal no està gens malament.

Suposo que com a autòctons de l’illa estan familiaritzats amb aquest tipus de construcció ja que la típica casa de Borneu és el que s’anomenen cases allargades. Ja sigui a a vora del mar o a la vora del riu una família es construeix una petita caseta de fusta on viure.  Més tard, els fills es casaran i en ves de marxar de casa el que faran és una ampliació de la casa actual, el mateix es farà si s’ha de posar una botiga, un taller o el que faci falta. Així es van afegint seccions i la casa va creixent de forma horitzontal.  Algunes cases acaben convertint-se en autèntiques poblacions amb dotzenes de persones.

Jo personalment encara no n’he vist cap, però pel que m’han explicat, la gent les visita amb la idea que es trobaran gallines corrent per la casa, nens descalços i roba penjada per tot arreu, però que en veritat per dins els baters son de marbre, hi ha televisions de plasma, satèl·lit, neveres... fins que no ho vegi no m’ho creure!

De nou el cel passa de blau amb un sol radiant a gris amb pluja torrencial. Suposo que m’hauré d’anar acostumant a aquests canvis perquè fins ara són molt freqüents!

Tornem al poble, ens dutxem i decidim anar a sopar al restaurant xinès. Mentre caminem pel carreró del primer dia, jo sento com s’apropa un cotxe, jo m’aparto, però en Goutam no l’ha sentit i el cotxe se li aferra darrera i comença a pitar. L’estiro cap a un costat i ens disculpem amb un senyal de la ma. L’home del cotxe comença a cridar per la finestra però nosaltres no el podem entendre,  acotxem el cap en senyal de disculpa i diem “sorry” tants cops com faci falta. No sembla que això hagi fet content al senyor que continua cridant. Nosaltres seguim caminant i veient la seva voluntat de no deixar les coses en pau decidim ignorar-lo i accelerar una mica el pas ja que el restaurant està molt a prop. Ell accelera i quan pensava que ja s’havia oblidat de nosaltres i marxava, para el cotxe, baixa, obre la porta del darrera i en treu una barra de fusta. Nosaltres creuem el carrer per entrar al restaurant. Però l’home ens segueix i s’encara a nosaltres. En Goutam havia retrocedit al veure venir l’home, però jo tenia l’esperança que al veure que no ens movíem l’home s’aturaria i entendria que de nosaltres no en trauria res, ni la satisfacció d’una baralla. Però no, sense tenir temps ni de preguntar “per què?”  deix anar un cop de pal i qui el rep? Servidor.  Vaig posar el braç per protegir-me i després d’aixecar les espatlles en senyal d’incomprensió vam aprofitar que l’home s’enretirava per entrar al restaurant i fer veure que no havia passat res. Al final, i un morat i un tall al braç com a resultat del cop.

Els motius de perquè l’home va reaccionar així no me’ls explico, no n’hi ha cap i ni poden haver milers. Vale, en Goutam el va fer frenar, però ell va perdre més temps baixant del cotxe i marcant-me el braç. Potser es pensa que treballem per Petronas (que tenen un projecte bastant gran a la vora i imagino hi ha hagut expropiacions) o potser es un dels terratinents que no acaben d’estar d’acord amb la construcció de la presa, o potser al ser divendres al vespre ja anava morat, o potser forma part de la màfia del poble i només volia marcar el territori, o potser és simplement racista (els asiàtics per cert, són la gent més racista amb la que jo m’he trobat fins ara), o potser es el boig de la ciutat, o potser... milers de potsers. El que sé segur és que si me’l torno a trobar canvio de carrer.

Dissabte pel matí en Goutam va seguir amb la seva ruta cap a altres projectes i jo em vaig quedar sol al meu hotel, el que serà casa meva durant dos mesos. I que millor per treure’m el malestar de la nit anterior del cos que unes vacancetes? Doncs ja està dit! Aprofitan’t la super-casualitat que la germana de la Luc i el seu promès estan de vacances a Kotu Kniabalu (la ciutat 200km al nord  i gran centre turístic de l’illa) agafaré i un cop acabi la meva jornada de feina, dutxa, cotxe (que al final vam aconseguir que arribés) i...

cap al paradís, cap al Shangri-la.