Estem en plena temporada seca. Fa molta calor, el sol pica de valent i la calitja fa que el dia sigui trist.
La calitja en aquesta zona del món és molt seria. Pot arribar a causar problemes de salut seriosos. Més al nord és una mescla de pols, pol·len i fums tòxics. Per sort aquí només ve carregada de pols i fum dels molts focs que cremen per tota la illa. No són incendis, és la forma més barata i ràpida de netejar el terreny per després plantar-hi palma.
Ja no plou cada dia. Pels drenatges de la ciutat ja gairebé no baixa aigua i tot fa molta pudor. Per sort de tant en tant bufa el Monzó del Sud i sense saber per on arriba et bufeteja una ràfega de vent huracanat, tot seguit, i sense més avís que aquest es desencadena una tempesta que fa que no és vegi res. No dura més de mitja hora i quan replega, torna a sortir el sol i la calitja ha desaparegut, fins l’endemà que tornarà a engrisar el dia.
Després de la pluja sembla que l’olor a cloaca ha marxat. És un miratge. Torna tan bon punt creues per sobre d’un dels canals que drenen la ciutat. Crec que és hora de sortir d’aquí, si més no uns dies.
El cap de setmana arriba i em decideixo a partir. Aquest cop no aniré cap al nord com faig sempre. Avui provarem alguna cosa nova, avui canviarem de país! Us ve de gust visitar Brunei?
El primer que s’ha de fer és consultar la guia de viatge. La Luc me’n va regalar una per Sant Jordi que no està del tot malament. A veure... mesquites, res d’alcohol, res de tabac, cal reservar hotel abans de plantar-se allí al mig, com arribar-hi... vaja, res que valgui la pena llegir amb deteniment. Agafa el cotxe i tira milles, no perdis el temps llegint!
Alguna cosa si que sé sobre el meu viatge, per sort amb els companys de feina és un tema del que hem parlat algun cop i m’han informat una mica. La carretera és bona, només hi ha un problema. No sé quantes cerveses portava al cos l’anglès encarregat de dividir l’illa, però segurament, si es va aixecar per anar a pixar ho devia fer dins la banyera. Per començar va col·locar Brunei al mig de l’estat de Sarawak, deixant Lawas (on jo em trobo) aïllat entre Brunei i l’estat de Sabah. Molt intel·ligent l’home. Com que això li devia fer molta gràcia va decidir liarla encara una mica més i uns anys després va donar un trosset de Brunei a Sarawak. L’home podia haver donat un troç de la vora, però això no tindria cap mena de gràcia. Va decidir concedir la regió de Limbang al bell mig de Brunei.
Això fa que si algú té la brillant idea de creuar Borneu en cotxe, un cop arriba a Miri necessita un segell de sortida de Sarawak i un altre d’entrada a Brunei. Un cop creua la primera part de Brunei i ha d’entrar a la regió de Limbang (també Sarawak) el mateix, segell d’entrada i segell de sortida. 30 kilòmetres més endavant segell de sortida de Sarawak i segell d’entrada a Brunei. 30 km més i entres a Lawas, no sense abans haver obtingut el segell corresponent a la sortida de Brunei i a l’entrada a Sarawak. Si a sobre se t’acudeix conduir fins a Kota Kinabalu (destí turístic de Sabah), també et faran falta els segells de sortida de Sarawak i d’entrada a Sabah, que tot i formar part del mateix país tenen control de passaports a la frontera. I si a sobre vols fer el viatge d’anada i tornada... millor que demanis un passaport nou perquè no et quedaran pàgines per omplir! Ah! I no només tu, el cotxe té el seu propi passaport per entrar i sortir de Brunei! Un bon timó de l’estampeta!
Amb el rato que es tarda en entendre això ja he arribat al primer pas fronterer. Cap problema. Segell de sortida i seguim cap a la duana de Brunei. Allí em posen el segell d’entrada al meu passaport, però no em donen el del cotxe. Pregunto que on s’ha de posar. M’indiquen que darrera les casetes de control hi ha una finestreta on m’ho faran. Molt útil tenint en compte que tothom que passa per aquest control va en cotxe. Aparco a l’únic pàrquing que hi ha. Creuo els carrils de carretera fins a la finestreta i em trobo un home dormint en un sofà i un de més jovenet demanant els papers del cotxe. Els hi dono, s’ho mira i els estampa. No ha mirat ni de quin color és el cotxe. Jo em pregunto que de que coi serveix el control aquest.
Tot i estar tan a prop la diferència entre Brunei i Sarawak es nota en seguida. La carretera està en molt bones condicions. L’asfalt és perfecte, hi ha llums a tot arreu, les cases a banda i banda són molt maques i estan molt cuidades. Fins i tot les zones comercials dels pobles que creuo sembla que tenen tendes normals. Però el miratge dura poc més de 40km. Un nou control de duana. Segell pel cotxe a la primera finestreta, segell per al meu passaport a la segona finestreta i a fer cua per agafar el ferri.
Portem més d’una hora fent cua. Ja m’havien avisat que aquest punt del trajecte és exasperant. Jo encara he tingut sort. A vegades t’hi pots passar dos i fins a tres hores allí fent cua. A la vora de la carretera hi ha unes dones que venen coses, me les miro i el que ofereixen són pots de fideus instantanis... no és precisament el que més em ve de gust amb la calor que fa. Segueixo llegint el meu llibre. Al final arribo davant del ferri. Sóc el primer en quedar-se fora. Així puc gaudir de l’increïble visió de de com d’inútil pot arribar a ser un govern. Al ferri no hi caben més de sis cotxes, posats de dos en dos. Per tant el ferri fa la llargada de tres cotxes. Aquest és el motiu pel que la circulació és tan lenta. A cada viatge només pot portar pocs cotxes. És normal que us pregunteu “i perquè no posen un ferri més gran?” doncs us explicaré per què: senzillament perquè no hi cabria al riu! Que coi riu, però si el Francolí al costat d’això sembla l’Amazones! Tan els hi costava fotre un pont aquí en ves d’un ferri?! Suposo que algú deu treure un tan per cent dels dos euros que costa el trajecte.
Entrem un altre cop a Sarawak. Sorprenentment la carretera està lliure. No hi ha punt de control. A no ser que sigui aquell edifici que hi ha sense senyalitzar a un costat de la carretera. No poden ser tan estúpids de deixar la carretera lliure i fotre el control a tomar pel sac. Més tard aprendré que si, que si que poden ser tan estúpids.
La carretera que creua Limbang està tota apedaçada i bruta. La senyalització és terrible i gairebé em perdo un cop. Les cases tornen a tenir aspecte de deixades. Creuem la població de Limbang i és força depriment. Riu amunt hi tenim un altre projecte i és possible que algun dia hagi de venir de visita. Esperem que aleshores ja hagi passat l’epidèmia de còlera que estan patint els treballadors per culpa de la falta d’higiene que hi ha al campament.
Arribo al següent control fronterer. El policia agafa el meu passaport i comença a passar pàgines. Endavant i enrere, endavant i enrere... al final em pregunta que on està el segell d’entrada a Sarawak. Li contesto que després del ferri no hi havia cap control a la carretera i que per tant no tinc cap segell. Em diu que el control està fora de la carretera, trencant a ma esquerra. No li dic, però penso que són gilipolles perduts. En canvi li pregunto que què podem fer. Em diu que hem de tornar enrere i estampar el passaport. En aquest moment és difícil saber si la meva cara és de gos apallissat o de psicòpata assassí en sèrie. L’home consulta el seu supervisor. Torna al cap d’un parell de minuts, estampa el meu passaport i em deixa passar.
Tornem a entrar a Brunei. Estampeta pel passaport i estampeta pel cotxe, en casetes diferents es clar, no fos cas que algú sigui capaç de posar dues estampetes alhora! Per fi, últim control de passaports. A partir d’ara ja ens podem relaxar una mica més. Sortim de la duana i hi ha una rotonda. A Brunei les carreteres estan molt ben senyalitzades. Tant, que al cartell de la rotonda hi ha una vintena de noms. Jo em dirigeixo cap a la capital.
Qui em digui el nom de la capital en menys de deu segons està invitat a sopar una mariscada!
Ho sento, heu perdut tots!
Ningú coneix el nom de la capital de Brunei, i menys encara sencer. Jo tampoc, i això suposa un petit problema alhora d’orientar-se. Potser si que hauria pogut mirar un mapa abans de sortir... però aleshores on està la gràcia!?
Jo segueixo la direcció amb el nom més llarg. No recordo el nom de la ciutat, però si que recordo que és impronunciable i molt llarg. Uns metres més endavant decideixo que tampoc cal ser tan animal i miro el mapa que hi ha a la guia, no tinc ganes de donar tombs pel país tota la tarda (tampoc tardaria massa més en fer tota la volta al país). He pres el camí correcte. Aquesta carretera em portarà directe a Bandar Seri Begawan.
Es nota que m’apropo a la capital, les carreteres tenen dos carrils per banda i en menys de cinc minuts ja m’han avançat Tuaregs, Mercedes esportius i Porsches. He passat de ser depredador a apartar-me per deixar passar altres cotxes.
Segons la guia hi ha un hotel bé de preu i no molt allunyat del centre. No cal dir que el mapa està totalment desproporcionat i sense saber-ho he creuat la ciutat i m’he plantat al port. Dono un parell de voles a la ciutat, no perquè estigui perdut, és bastant fàcil moure’s per aquí, només hi ha dos carrers. Ho faig més que res per veure una mica com és tot i veure també si hi ha cap hotel que tingui més bona pinta que el que recomana la guia. Res, no penso pagar un Sheraton, per tant me’n torno enrere.
La guia diu que és recomanable reservar amb antelació... aquests devien fer la visita amb el Google Earth. Aquí no hi ha ni cristu. A més, axiò de que aquí no es pot fumar enlloc no m’ho acabo de creure. Si es veritat les cortines d’aquest hotel les van fer amb nicotina directament perquè la fortor de tabac és horrible.
L’hotel és senzill i antiquat, però l’habitació està neta i tinc internet. Tinc tele. Si ja, això no és noticia avui en dia, però hem veig obligat a comentar-ne quatre coses. És una Sony Triniton (la que regalaven a Amor a Primera Vista). Una xapa anuncia els tres colors que fa servir per crear la imatge i el millor de tot: no té comandament a distància. No és que s’hagi perdut o l’hagin robat. Senzillament mai en va arribar a tenir! Per sort com a la resta del món cap dels canals val la pena i per tant no caldrà aixecar-se gaire sovint. Un canal que si que tenen sintonitzat és el meu canal preferit des que sóc a Malàisia.
No se si us n’he parlat mai, però aquí a Borneu tinc televisió per satèl·lit. Per desgràcia només tinc quatre canals. Un d’esports, el National Geographyc, el Disney Channel i un que es diu Max. Aquest últim és el millor. És de pel·lícules que es repeteixen una i altra vegada. Però abans de la pel·lícula fan la crítica. I no només t’expliquen el final (ja que són pelis antigues que tothom ha vist) sinó que a més les deixen a parir. Que si és horrible... que si és gràcies a idiotes que paguen l’entrada després ens hem de tragar la segona part... Vamos, que inviten a quedar-te i mirar la peli. Jo com que no tinc més opció me n’he tragat unes quantes. Quan vaig arribar no paraven de repetir tots els Rocky i altres pel·lícules de l’Stallone. Ara per sort ja han acabat i ara estan repassant l’antologia de Lou Ferrigno. Si no sabeu qui és us recomano que el busqueu a Google o a Youtube. Impagable.
Surto a sopar un peixet fresc en un mercat nocturn que hi ha en un parc just davant del meu hotel i cap a dormir que demà m’espera un dia molt llarg.
Pel matí l’esmorzar no està inclòs en el preu de l’hotel. Tampoc tinc ganes d’un gran bufet així que només demano un cafè i ja menjaré algo en ruta. Esmorzo al costat de la piscina de l’hotel. Molt mona per cert.
Com que no sé ben bé que visitar he decidit seguir la ruta que plantegen a la guia. És una ruta a peu que en dos hores et permet veure la ciutat.
La primera parada es troba molt a prop de l’hotel. És el Royal Regalia Museum. Un museu on es mostren els regals que l’hi han fet al Sultà. Un edifici immens ple de “pongos”. Que si una carrossa daurada, que si un trabuc de plata, un paraigües fet amb fil d’or, una xapa de plata signada pel Juanca d’Espanya... ja no es regalen rentadores ni bateries de cuina.
Ara molts pensareu “no era un mexicà el més ric del món?” si i no. Tot depèn de com es calcula. El Mexicà té molta pasta, però no té un país i encara menys un percentatge dels camps de petroli del sud est asiàtic. I es que aquí, el sultà és propietari de tot. Per a que us feu una idea de quants diners parlem el sultà va decidir col·locar un dels seus fills com a ministre d’economia. Uns anys després es van despertar amb un forat d’uns setze-mil milions de dòlars. 16000000000$ per si no havia quedat clar. I es que mantenir 35 dones deu ser molt car.
Lògicament son pare el va fotre fora del càrrec, i per recuperar part dels calers perduts van agafar la caseta que s’havia construït el nen i la van convertir en un hotel-resort-camp de golf. Compta amb una burrada de vàters xapats amb or i marbre italià. M’hi vaig arribar amb el cotxe, però feia molta mandra entrar així que al final no ho vaig visitar. També van agafar les atraccions que tenia al seu parc particular i les van vendre, no totes, ara el parc està obert al públic.
Passat el tribunal hi ha l'assamblea. Que de què serveix? Dncs suposo que per al mateix que el nostre senat. Per a res!
Seguint l’avinguda principal passes per sota d’un dels molts arcs finançats per empreses i associacions que treballen al país i que veneren al gran sultà. Molts recorden que l’home farà 66 anys aquest Juliol.
Passat l’arc del sultà hi ha un rellotge molt lleig. Aquest és el Km0 de Brunei. A partir d’aquest punt es comencen a contar les distàncies de les carreteres.
Girem a la dreta per l’avinguda d’Elisabet II. Passem de llarg una espècie de camp de futbol que fan servir per a les demostracions d’estima massives cap al sultà i arribem a la mesquita d’Omar Ali Saifuddien. El 28è sultà de Brunei i pare de l’actual sultà. La mesquita és impressionant. Marbre italià, vidrieres angleses, mosaic venecià i molt d’or per tot arreu. El minaret fa 44m d’alçada i aquesta és la màxima alçada que poden fer els edificis de la ciutat. Segons diuen, l’edifici del principal banc es va passar d’alçada i van obligar a desfer les plantes que superaven el minaret.
Al voltant de la mesquita hi ha l’ablució per rentar-se abans de resar i un llac amb una barca cerimonial feta de pedra.
Resignat l’home em porta a fer un tomb per Kampong Ayer, la ciutat flotant més gran del món. Aquí dins, en aquestes cases muntades sobre pilars dins del riu hi viuen més de vint mil persones. La ciutat té mesquites, aigua corrent, electricitat, restaurants, escola, museu turístic... tot el que pot fer falta en una ciutat vaja (a excepció de les carreteres s’enten).
Si la mesquita del pare era impressionant, aquesta no es pot ni descriure. És enorme. Dos doms d’or cobreixen les sales de pregaria (homes i dones separats). El dom dels homes està escortat per quatre minarets gegants i també forrats amb or. Dins tot és marbre italià. Fins i tot les escalinates que porten a les sales de pregaria són de marbre blanc i dignes del millor palau de conte. La sala de pregaria és enorme. Pot acollir més d’un miler de feligresos i al entre hi penja un candeler de cristall immens. Si per si sola la mesquita ja és impressionant, de nit, amb la il·luminació fa que no pugui parar de fotografiar-la.
La guia que et donen a l’entrada de la mesquita recomana no pujar als minarets, pot ser un esforç físic massa dur per alguns. Jo lògicament i pujo. Ho faig a peu tot i que hi ha ascensor. No sé quanta estona porto donant tombs a escales i mes escales que cada cop esdevenen més empinades. Al final arribo dalt de tot completament rabejat en suor. Les vistes del dom daurat són increïbles, les de la ciutat no tant. Per baixar si que agafo l’ascensor i em dirigeixo novament a la sala de pregaria. No m’he tornat un fervent musulmà... es que tenen un aire condicionat que ara mateix em fa molta falta.
Torno a agafar el cotxe i després de fer uns tombs estúpids per la zona m’arribo al museu de Brunei. Un edifici molt gran pel poc que s’hi mostra.
Una sala està dedicada a relíquies islàmiques (de no massa valor). L’altra mostra la vida tradicional del país (representada per nenucos). Una tercera sala està destinada a explicar com funciona el món del petroli. No és més que un gran anunci totalment propagandístic de Shell. La quarta és un monstruari de cadàvers d’animals dissecats. Ossos, orangutans, micos de tota classe i mides, ocells... molt tètric. La planta superior està dedicada a la història. Una sala està dedicada a la vida política del sultà, per sort no tindré temps per visitar-la. L’altra si i la veritat és que estava prou bé. Les curtes explicacions en anglès t’expliquen com la zona ha estat sota control xinès, portuguès, espanyol, holandès, pirata, anglès i finalment de la pròpia “gent” de Brunei.
Després del museu em dirigeixo a la zona comercial que hi ha a les afores. Vull provar el plat tradicional de Brunei i la guia recomana un parell de restaurants que en serveixen. La guia indica l’adreça d’un dels restaurants i el descriu en detall, de l’altre només n’indica el nom. Segueixo les indicacions de la guia per arribar al primer i acabo trobant el segon... per això no m’agrada seguir les guies. Les noies que serveixen no parlen gens d’anglès. Amb senyes em fan fora i m’envien cap a l’altre restaurant (el que si que detalla la guia). Allí parlen algo més d’anglès. Tot a punt per provar l’Ambuyat, el plat nacional de Brunei.
L’ambuyat no és més que una pasta super espessa i viscosa que es fa amb la fècula que s’extreu de la palmera. És algo similar a la tapioca. Per pescar-ho et donen dos bastonets de bambú (han de ser resistents per arrancar boles de pasta). Enrotlles una mica d’aquesta pasta i la treus del bol amb molt d’esforç. La suques en una salsa de peix, marisc, fruita i bitxos i te la poses a la boca. No es pot mastegar. No es que estigui prohibit, es que senzillament no es pot mastegar. T’ho has d’empassar tal qual. Igual que amb la nostra paella la ració mínima és per a dos. A més com que amb la noia no ens acabem d’entendre demano el menú especial que a part de l’ambuyat, la salsa, una amanida, una sopa de peix, algo d’herbes i arròs també porta vedella. Serà un soparet lleuger.
La primera bola d’ambuyat baixa molt bé. La veritat és que és força bo. Combino una mica d’ambuyat, vedella, arròs i amanida. La sopa de peix la deixo a banda perquè és pestilent (és normal l’olor, jo no la suporto). La tercera bola d’ambuyat segueix baixant força bé però fins i tot el meu estómac fet a proba de bombes a començat a enviar missatges de que “que coi li estic fotent dins”. Pagaria perquè algú m’obris en canal ara mateix i pogués veure la potinga que s’està formant dins la meva panxa (això si, pago un cop cosit de nou). Paro quan el simple pensament de fer lliscar una altra bola gola avall em fa venir arcades. Per avui ja n’hi ha prou.
De tornada cap a l’hotel paro a fer fotos a les mesquites il·luminades. Fa ràbia que la gent es gasti tanta pasta en tonteries, però la veritat és que la visió enamora.
Em llevo d’hora, agafo el cotxe i desfaig el camí cap a Lawas. A primera hora del matí la calitja i el fum dels focs que cremen per la zona cobreixen el dia amb un tel gris blavós. En tots els controls de passaport em feliciten... suposo que serà per tenir la tassa d’atur més alta d’Europa, o pel rescat econòmic, o per mantenir una classe política de pandereta.
Hola Pau.
ResponEliminaGracies per compartir amb nosaltres totes aquestes aventures tan aventureres.
Carai amb el sultan. No viu poc bé.
Pero torna aviaT. Aqui les catalanetes estan molt bé i no caL que suis tant, ni ensumis tanta contaminació, ni hagis de menjar aketa mena de mucositat blanka.
Cuidat molt.
Petons
la tia engranatge