Rainforest World Music Festival

La jungla i les muntanyes que m’envolten són un bon fortí contra les ones hercinianes. De les poques emissores que detecto, la majoria es passen el dia resant, la resta només parlen en malai. Totes excepte una.

Tracks FM és la única emissora de radio en anglès que capta la meva radio de camí cap a la feina. Una emissora del govern on una de cada 20 cançons valen la pena i on cada matí em feien un resum de com anaven les lligues de futbol del món (ara comencen a parlar dels Jocs Olímpics).  A l’hora en punt un breu resum dels titulars del dia et fa comprendre lo gran i fabulós que és el partit que governa i lo bé que ho fan els seus polítics, i de tant en tant alguna notícia de veritat.

Fa uns mesos van començar a emetre un anunci, la freqüència del qual s’ha anat intensificant en les darreres setmanes i que anunciava el 15è Rain Forest World Music Festival.

La meva primera impressió va ser que això es devia tractar d’un festival de músiques tradicionals i danses de tipus amb taparabus i canutus llença dards vinguts de diferents regions del món. Interessant? Potser si, però no com per pagar un bitllet d’avió, hotel, entrades...

Amb el temps però van començar a anunciar els grups que participarien i tot i que no en coneixia cap tampoc sonaven gaire tribals. Sobretot un grup que venia d’Spain. Oreka TX. Els vaig buscar a Google i efectivament eren bascos. I a més tocaven la Txalaparta, un instrument del qual ja n’havia sentit a parlar i que sempre havia volgut veure en directe. Un cert interès per aquest festival començava a créixer dins meu...

La Txalaparta, per als que no ho conegueu, és un instrument basc que es podria definir com el xilòfon basc. Si el dels xinus és finet i fa un soroll molt dolç (com els xinus) ja us podeu imaginar com serà el basc. Fustes ben amples i sense massa polir que necessita dues persones amb masses de fusta per aporrejar-la i mantenir una conversa musical. Perquè és d’això del que tracta la txalaparta, de mantenir una conversa entre els dos músics.

Segons ens van explicar, la txalaparta neix a partir de la producció de la sidra. Els cops que es donaven a la fusta alhora d’esclafar les pomes marcava el ritme de treball. A partir d’aquí algú va recollir quatre fustes velles i va començar a tocar. Avui en dia la txalaparta es pot fer de qualsevol cosa: fusta, pedra, plàstic, gel... l’única cosa imprescindible és tenir algú altre amb qui compartir-la.

Fet l’apunt cultural...

Finalment va arribar el dia que convençut de que volia assistir al festival (si ve gent d’Austràlia i Anglaterra expressament a veure-ho és que deu valdre la pena) vaig començar a organitzar el viatge. A més, com que la feina aquí a la jungla s’ha acabat prematurament hi he de tornar cap a la capital, puc aprofitar el viatge per baixar trastos i així carregar part de la factura a l’empresa!

El primer és comprar les entrades. Vaig a la pàgina web i miro quines ofertes tenen. Hi ha packs d’hotel més entrades que tenen bona pinta. Per desgràcia tots són per mínim dos persones, com la paella. Decideixo trucar a veure si em poden fer algo especial per a només una persona. Si que poden, però l’única habitació lliure és la suit i només costa 1800RM la nit (uns 500€). Mmm... deixim-ho pens..ja m’ho he pensat, NO gràcies. Decideixo que compraré les entrades i ja em buscaré la vida per dormir.

Com que el festival és divendres, dissabte i diumenge necessito saber quins dies podré baixar a la ciutat. Comença un anar i venir de mails amb els meus superiors que no saben ben bé que he de fer, uns diuen que tornar ja, els altres diuen que em quedi, i al final el més jefe de tots diu que faci el que a mi em sembli. Doncs molt bé. Em quedaré a la jungla fins divendres al vespre per enllestir tota la feina, baixaré a Kuching, aniré a treballar dissabte pel matí i a la tarda quan comenci el segon dia del festival agafarem el bus i a fer festa!

El problema és que amb tant anar i venir han passat un parell de dies, i quan entro a reservar les entrades la pàgina web m’anuncia que fa una hora que ja no es poden comprar online. Ja és mala sort... però encara sóc a temps de comprar-les per telèfon! 100% ambelscollonsalama tours!

Fet, l’endemà compro les meves entrades per telèfon, reservo els vols i una habitació al mateix hotel on sempre m’allotjo quan vaig a Kuching. L’habitació em surt bastant millor de preu del que paga l’empresa normalment. Després descobriré perquè, i es que tenen unes plantes reservades per als nicotinosos amb moquetes vermell-rosat, mides reduïdes i com no, una infinitat de marques de cigarret mal apagat per tot el mobiliari. Se’m fa impossible pensar que abans trobéssim aquestes coses tan normals.

Quan arriba dissabte em llevo d’hora perquè sé que el bus cap a l’oficina surt ben d’hora. Esmorzo a l’hotel, llegeixo el diari, m’espero i al final pregunto al porter si sap algo del nostre bus. No. Diu que el bus no ha vingut, però que l’altre noi que treballa amb mi (l’únic que queda després que tots els demés fossin obligats a agafar-se unes setmanes de vacances) ha sortit a passejar amb la seva família. Baja, el que treballa amb mi avui no treballa i a l’oficina no em contesta ningú (la secretaria hi hauria de ser). Suposo que davant una força major... no hauré d’anar a treballar! De totes maneres, com que el festival no comença fins a les 2 em quedaré a la meva habitació fent feina.

A la una agafo el bus que ens porta directe des de l’hotel al festival. Perfecte en cas que un no acabi recordant ni qui és l’alcalde. 40 minuts de viatge. Abandonem la ciutat i ens dirigim cap a la costa. Cap a una zona de cales que hi ha darrera una petita muntanya. Les parets rocoses em recorden els cingles dels Motllats vistos des del camí que porta a Farena.  Entrem a la zona dels ressorts. Una zona de platges de sorra blanca, palmeres, manglars i edificis refrigerats amb sostres de canya.

Entre tant ressort hi ha una zona, al peu de la muntanya que està destinada al Sarawak Cultural Vilage, una espècie de parc temàtic cultural de borneu. Aquí és on es celebra el festival. 

Passats els controls de l’entrada agafo un mapa i em dirigeixo directe cap a la zona del menjar. Compro algo de menjar i la primera cervesa. Em claven 4RM pel menjar (1€) i 9RM per una llauna de Heineken! Que se n’ha fet de les 3 llaunes per 10RM del meu restaurant de Lawas!? Hidratat i alimentat ja em sento en condicions per començar a explorar la zona.

El recinte és una espècie de poblat al voltant d’un llac al mig de la jungla. Les cases són totes diferents ja que cadascuna representa una cultura diferent. Aquí a Borneu el tema de les cases és algo molt distintiu de cada tribu. Tots viuen en cases comunals gegants. Alguns les penjen d’arbres i les fan allargades, altres circulars amb una zona comú al mig, altres les fan ben altes i amb escales impossibles... Suposo que amb una jungla tan densa deu ser complicat moure’s de casa al bar i per tant ho han agut de construir tot junt. És un bon sistema, tot i que el que aquí t’ensenyen és una petita reproducció del que es troba per l’illa.

Avui les cases estan envaïdes per exercits de turistes amb ganes de festa i per venedors d’artesania. La típica artesania que es pot trobar a tots els mercats d’artesania del món. Per què ens segueixen enganyant? Que ho anomenin mercats de coses mones fetes a xina, o volen que em cregui que tots els artesans del planeta s’han posat d’acord per fer les mateixes arracades i polseres?

Per sort dins d’alguna de les habitacions fosques et trobes amb una dona vella que es guanya un sobresou ensenyant al visitant com cuina galetes tradicionals, i venent-les es clar. La veritat és que estan boníssimes, ah i la majoria no porten gluten!

Com que Malàisia és un país multicultural i per extensió Borneu també ho és; aquí també es poden trobar una casa d’estil malai i una casa d’estil xinès.  Em pregunto quan posaran la casa-apartament amb mobles d’Ikea tan tradicional del centre de la ciutat.

Havent fet tot el tomb al llac i havent memoritzat on puc trobar menjar oliós, cervesa, i els escenaris, decideixo participar en el primer dels tallers que es fan avui.

El festival té una cosa molt ben muntada. Els concerts comencen a les 7 i no acaben fins mitjanit. Durant el dia, com que la calor és horrible es dediquen a fer tallers a l’interior de les diferents cases. Així pots veure i conèixer els músics que després estaran sobre l’escenari.

El primer taller al que entro és el de Strings of Fire (cordes de foc). On músics de les diferents bandes que participen ens ensenyen com sonen els seus instruments de corda tradicionals. Llògicament el meu interès no rau tant en els violins, el baix, les violes o els Oyunguerels mongols. El principal motiu per escollir corda sobre percussió o vent és el local climatitzat, la foscor i les cadires còmodes del teatre principal. Ja no aguantava els 40 graus que fa a fora.

La majoria dels instruments els conec i els he sentit moltes vegades. M’ho passo bé escoltant com els músics fan bromes i toquen algo tradicional. Però aleshores arriben els mongols. Porten una espècie de violí de dues cordes quadrat, que s’acomoden a les cuixes, i que està coronat pel cap d’un cavall. Ens fan una introducció on ens expliquen que els seus temes són sobre els seus avantpassats, sobre els cavalls de les planícies, sobre amors impossibles... ens expliquen que el seu instrument imita els sons dels cavalls i que normalment canten amb la gola per acompanyar la música. Millor toquem i ho enteneu millor.

Si algú, igual que hem va passar a mi, pensava que la música mongola seria algo molt asiàtic i relaxant no podíeu estar més equivocats. Quan aquells tres homes van començar a serrar les cordes dels seus instruments, jo no sé d’on van sortir amb només dues cordes, però les notes eren realment cavalls galopant, renillant i jugant sobre l’herba. El ritme era el més pur estil country, ràpid, excitant, tenies ganes d’aixecar-te i començar a ballar. Aleshores un d’ells comença a cantar i la veu fina amb la que ens havia introduït el seu instrument es converteix en la veu d’un carajillero conservat en wiski i tabac sense filtre. Déu meu senyor quina potencia de música i de veu. Aquests tres mongols es van convertir en les estrelles del festival, no només per a mi, per a tothom.

Impressionat i refrigerat em dirigeixo cap a un altre taller. Uns indis (de la Índia)expliquen en una de les cabanes com és comuniquen amb els timbals. L’home es torna boig traduint cada síl·laba que els seu company toca a un ritme frenètic. Pretén que la gent l’acompanyi en el seu deliri però tot el que aconsegueix és que de tant en tant i de forma descompassada, uns quants piquin de mans.

Aleshores demana al públic si algú sap cantar Boliwood per acompanyar els timbals. Després d’un estira i arronsa s’aixeca un noi del púbic. Jo ja l’havia vist abans. La seva cara i sobretot el mocador modern al mode de turbant em recordava molt la d’un amic punjab-malai del meu últim any a Sydney. L’introdueixen com Setpal... el nom del meu amic... no pot ser! Masses coincidències!

Quan acaba l’actuació l’intercepto i li pregunto si ell va estudiar a Sydney fa un parell d’anys. Automàticament em reconeix i ens abracem. Cap dels dos esperava trobar una cara familiar tan llunyana en el temps i en la distància al mig d’un festival a Borneu.

En Setpal em presenta algunes de les amigues que l’acompanyen i els músics que viatgen amb ell. És el mànager d’un dels grups que toquen al festival i li fa il·lusió que conegui a tot el personal. Aquella mateixa nit, als concerts descobriré que els seu grup és el més popular entre els assistents. Molta gent ha vingut des de Kuala Lumpur només per veure’ls a ells.  El govern de Malàisia, molt autoritari i islàmic no es gaire donat a permetre grans esdeveniments musicals i la gent aprofita les poques oportunitats que tenen per passar-s’ho bé (al ritme que va el nostre país sembla que aviat acabarem igual). M’invita a que vagi al següent taller que fa el seu grup, per desgràcia he de rebutjar ja que jo tinc intenció de tornar al teatre principal. Aquest cop no és per l’aire condicionat sinó perquè l’últim taller del dia és el dels bascos de la Txalaparta. Intercanviem telèfons malais i quedem que ens trobarem més tard per als concerts.

 

Al teatre principal tres del músics d’Oreka TX presenten els seus instruments: una Txalaparta de fusta de roure amb la que es fan les tines de sidra, una de pissarra de les costes basques i una de plàstic de... de qui sap on. Dos dels músics toquen i van explicant la història de l’instrument i del que l’envolta, ho fan en basc i en espanyol. El basc no l’entenc, però l’espanyol si i veig que el tercer músic que només ha pujat a l’escenari per traduir a l’anglès té una forma molt lliure d’entendre la traducció. Deu ser el que té ser basc.

Durant el taller ens ensenyen que el millor de la txalaparta és la improvisació. Un toca algo i el company respon amb la reacció que li sembla. Poc a poc van creant una composició nerviosa i ràpida que anima el públic. Al final ens fan servir a nosaltres com a txalaparta i els nostres aplaudiments es converteixen en les notes de la seva conversa. Tal com ens han explicat, qualsevol cosa pot ser una txalaparta, el més important és compartir la conversa.

El seu concert serà l’últim dia de festival i com fan tots els músics ells també signaran autògrafs i vendran els seus discs. La sorpresa serà meva al comprar un dels últims exemplars que al final s’acabaran esgotant i al haver de fer una cua llarguíssima per aconseguir les firmes del grup.

Amb tots els tallers del dia acabats ens donen un parell d’hores de descans per passejar pel poblat artificial, per relaxar-nos una mica, veure la posta de sol, menjar alguna cosa i  omplir l’estomac de suc de civada holandesa.

Els concerts comencen amb gongs tradicionals de Malàisia. Sobre l’escenari principal un grup de nois i noies dansen i canten mentre fan sonar peces de metall. De sobte, d’entre el públic comencen a sortir tot de nens vestits amb la roba típica regional fent sonar gongs i corrent amunt i a vall. No és un mal començament per no saber ben bé que esperar d’aquesta nit.

El grup de  mongols és el següent. La gent es torna boja amb els sons guturals dels descendents de Gengis Kan. El so de cavalls que surt dels seus “violins” fa que la gent comenci a moure’s. La gent té ganes de festa i a mi m’agrada. Abans de venir tenia por que això fos una congregació d’abraça-arbres i pro-recicladors de ciutat amb ganes de fer veure que els agrada fer coses “diferents” (més d’un me n’he trobat per aquí, però per sort són minoria).

Després dels Mongols, un home de l’Illa de Reunió pateix espasmes epilèptics a l’escenari del costat. Entre les mans porta un instrument estrany. Sembla un àbac fet de canya i cada cop que es sacseja fa un soroll que se’t posa al cos i no pots evitar moure’t.  L’home sua gairebé tant com jo. A ell li paguen i ha de continuar amb els seus espasmes, jo marxo a buscar una cervesa.

Pel parc hi ha tot d’altaveus i pantalles per poder seguir els concerts ni que estiguis menjant. Molt bona idea, sobretot veient l’aglomeració que comporta el següent concert. La zona destinada als concerts està a petar. Fins hi tot un petit toll de fang età ple de gent que es rebolca i deix de banda les distincions racials per passar-ho bé, ja no hi ha blancs, negres, asiàtics... aquí ara tots són marrons.

La raó de tanta multitud és el grup del meu amic Setpal, Diplomats of Drum. El grup és malai en escència. Els músics són tots de nacionalitat malaia, però tots representen una de les cultures del país. Punjabs tocant timbals hindús, xinesos tocant la guitarra elèctrica, malais a la bateria, etnies locals tocant flautes o jambés... una verdadera imatge del que és Malàisia i no la de la unitat islàmica que intenta vendre el govern.

El grup compta amb dos cantants. No entenc el que diuen, però entenc que sobretot un d’ells són la raó principal per captar tanta gent. Sembla més un convidat que no pas part original del grup. Està clar que ell és l’estrella. La gent es torna boja.

El següent grup a tocar a l’escenari petit són Raiz de Cafezal, un grup d’un poblet de l’amazones que no paren de dir que borneo i l’amazones són germanes, unides per la selva tropical (el Rainforest en anglès i motiu del festival). Als pocs minuts queda clar que això és tot el que saben dir en anglès i per tant és millor passar a la música, el seu veritable punt fort. La veritat és que tot i que el grup és molt bo els han col·locat en una mala franja horària. La gent venia molt animada i amb ganes de ballar, la promesa d’un grup brasiler feia creure que la cosa aniria a més, però la seva música és tranquil·la i relaxant. Després de 8 hores amunt i avall és un cop mortal. Si la gent deix de ballar comença a notar el cansament acumulat.  Jo aprofito per retrobar-me amb en Setpal i felicitar-lo a ell i al seu grup per l’actuació.

L’últim grup de la nit venen d ela República Txeca. L’home sembla un mossèn ortodox amb sobrepès i que s’acaba de fotre alguna droga sintètica. La música és una espècie reggae fusionat amb música tradicional txeca. L’home canta molt ràpid, no l’entenc però sembla que estigui insultant algú. L’endemà unes amigues txeques m’explicaran que elles tampoc l’entenien perquè el que cantava era tot inventat, no era txec.

Cansat i content pel dia d’esbarjo fora de la rutina habitual agafo el bus. Si l’hora de cua no era suficient, els controls policials a la carretera fan que l’espera sigui eterna. Estic molt suat i començo a poder olorar la meva samarreta. Em sembla que la dóna canadenca del meu costat també l’olora però és simpàtica i amable i no deix de conversar en tota la nit.  Al arribar a l’hotel dutxa i cap al llit.

El matí del diumenge passa volant. Quan per fi arriba un bus amb places per anar cap al festival ja és tard per al primer taller del dia. La veritat és que avui tampoc tenia cap preferència per als tallers. Decideixo passejar pel parc, fer un cafè frapé d’aquells amb nata i caramel (de regim suposo jo) i estirar-me una estona a la gespa.  A la taula del costat hi ha un grup de gent jove que semblen venir de tots els racons del planeta. Com que segur que encara no tenen cap català decideixo afegir-m’hi.

La major part del grup són txecs que treballen a Kuala Lumpur i que han coincidit aquí, també hi ha una noia Taiwanesa, una Malaia, i un parell de males pintes (però bones persones) que van massa fumats per presentar-se. Algo estrany tenint en compte lo estricte que és la llei aquí.

Es nota que el grup ja porten dies junts, hi ha algunes parelletes i tots es tracten com si haguessin compartit el llit la nit anterior. De fet m’expliquen que va ser així perquè van perdre el bus i van acabar compartint l’habitació que té un al resort. Volen anar a la platja a veure la posta de sol, no puc rebutjar la invitació, els tallers d’avui no són gaire interessants i fer amics no és algo que passi cada dia aquí on visc jo. A més, la noia txeca del meu costat (que està molt bona) a demanat a un dels nois que li porti la bandera pàtria perquè no porta roba interior per banyar-se i farà servir la bandera com a banyador. Definitivament quests txecs estan tots torrats.

 

La posta de sol a la platja és preciosa. Els colors rosats del cel es barregen amb els daurats de les taques d’oli que deix la marea sobre la sorra al retirar-se. Com que la platja està plena de gent i l’aigua s’ha enretirat molts metres, ens fa mandra banyar-nos. Una llàstima ho sé, jo també tenia ganes de sentir-me un bon patriota i jurar la bandera.

Tornem cap a l’interior del parc, per torns perquè no tots tenen entrada hi em de compartir les polseres. Ens dirigim directe a la zona dels concerts on uns quants ens han reservat un lloc en un turonet prop de l’escenari on podem seure.  La bandera-banyador ara fa d’esterilla. Els fumetes han pogut passar un parell d’ampolles de Bacardi, jo contribueixo amb unes cerveses.

El primer concert és una barreja de música tradicional taiwanesa, xinesa, azeri i malai. Tranquil·la i perfecte per acompanyar els primers cubates.  Seguidament toca el grup basc. És curiós, després d’un comentari a cau d’orella a la presentadora del taller del dia anterior el grup ja no és presentat com Spanish, des d’aleshores son Basque, i qui no sàpiga on cau això, sempre tindran el Google per descobrir el món.

La música de la txalaparta va acompanyada d’un vídeo amb imatges d’un viatge que han fet per l’Àsia central (de fet el seu disc es diu Nomadak). Mentre van tocant la seva música es combina amb el so d’instruments dels països que visiten i de les veus de cançons tradicionals. Un perfecte exemple del que és la txalaparta.

En el seu viatge fabriquen txalapartes amb gel siberià, roques del Pakistan i fusta de Mongòlia. Com no podia ser d’altra manera, havent passat per mongolia, al final de la seva actuació inviten a pujar a l’escenari un parell dels mongols del dia anterior. La gent es torna boja i es que realment aquests mongols són molt bons.

Després del concert, aprofito que uns nois brasilers canten cançons d’amor massa lentes sobre l’escenari per escapar-me a comprar el disc d’Oreka TX i demanar que me’l firmin els components del grup. Quan torno a l’esplanada dels concerts em topo amb en Septal i la seva colla. Junts ballem al ritme de Burkina Faso que ofereix Mamadou Diabate i el seu grup. Aquest és el punt d’inflexió de la nit. A partir d’ara tot serà ballar, i ballar. Els africans saben com fer moure la gent. Sobretot el grup que ve a continuació, Kanda Bongo Man. Venen del Congo, són un home gras vestit de mafiós i unes noies que l’acompanyen i que ballen com possesses (en algun moment em recorden a la coreografia de Chikilicuatre a Eurovisió).

Els txecs s’han perdut entre la multitud i tot i que per la pantalla gegant puc veure onejar la bandera-banyador-esterilla, prefereixo quedar-me amb en Setpal. Fins i tot quan el concert ja s’ha acabat i tots els músics del festival han pujat a l’escenari a despedir-se nosaltres ens quedem a ballar amb la música d’algún DJ que acompanya el ritme frenètic dels treballadors que desmunten l’escenari.

Potser pel Bacardi i la cervesa, potser per trobar-me al mig de Borneu en mig de la jungla, o possiblement perquè és Juliol i toca anar de festa major i no a treballar, tinc ganes de quedar-me tota la nit aquí, dormir a la platja i l’endemà, després d’una dutxa ja anirem a treballar com puguem.

En un moment de lucidesa m’adono que tot i que ara la gent encara està de festa, la majoria són asiàtics que segurament tenen habitació en algun dels ressorts del voltant i que si em quedo és molt probable que acabi sol. Així que m’afanyo i agafo un dels últims autobusos cap a la ciutat. Avui m’he comprat una camiseta de recanvi i per tant la noia que porto al costat no ha de patir la suor de tota una nit ballant. La conversa dura poc, passen uns segons de silenci i cau fulminada sobre la meva espatlla. No és el primer cop que em diuen que sóc molt còmode per dormir-hi a sobre (suposo que es refereixen a això quan diuen que ets un home objecte). La pobra es desperta de tant en tant, s’aparta avergonyida i automàticament torna a caure en un son profund sobre la meva espatlla. Al final li dic que s’hi pot quedar, que a mi no em molesta.

Com sempre sóc l’últim passatger al bus, sort que m’he aixecat i m’he apropat al conductor, sinó no hauria parat al meu hotel. Pujo a l’habitació, em dutxo i corrents cap al llit. D’aquí tres hores m’he de llevar, fer la maleta, check out i anar cap a l’oficina a treballar. Per la tarda m’espera una nova sessió de vols fins a Lawas.

Me n’adono que viatjar en avioneta ja no és tant interessant. M’he passat el primer vol dormint i el segon llegint.

Ja sóc a Lawas. Content per haver fet una mica de festa. Ara toca recollir i tenir-ho tot llest per abandonar aquest poblet a finals de setmana. Aquesta nit aniré a acomiadar-me del meu amic el cambrer. No sé quan el tornaré a veure, potser mai, potser algun dia. Aquest cap de setmana he après que quan menys t’ho esperes pots retrobar una cara amiga que creies desapareguda.

El proper cap de setmana toca la capital. No em refereixo a Kuching, la capital de l’estat de Borneu on em traslladen temporalment, em refereixo a la Capital, a KL, Kuala Lumpur. El Keiran, un amic i company de pis australià ve a visitar la família de la novia (ella és de KL) i jo encara no he vist les grans torres Petrones que un dia van ser el sostre del món.  L’excusa és perfecte.

Ens veiem a KL!