Palau Labuan

Arriba dissabte i com sempre també arriba una nova aventura.

Quan un porta tant te temps tancat en un petit poblet al final se’n cansa de repetir sempre els mateixos restaurants, les mateixes cares, les mateixes cerveses... Així que comentant-ho amb un dels geòlegs de camp em va aconsellar que perquè no anava a visitar l’illa de Labuan? A més, ell estaria encantat d’acompanyar-me en el viatge.

La foto no és meva

Dit i fet. Pleguem d’hora a la feina, fem les maletes i agafem el cotxe. El recorregut en cotxe és el mateix que vaig seguir per anar al Klias River a veure els micos de nas gros, els proboscis. Hem de passar el control fronterer entre Sarawak i Borneo (cosa a la que ja m’hi començo a acostumar), seguim per Beaufort, passem pel costat del Lodge on vaig compartir habitació amb les rates i seguim fins a la costa, fins a Menumbok.

A Menumbok no només hi desemboca el Klias River, també hi desemboquen centenars de cotxes, taxis i autobusos plens de gent amb molta set! I és que des de Menumbok surten els ferris cap a la illa de Labuan. Una illa a la que ja no li queda gaire més atractiu que el fet que és un IOFC (International Ofshore Financial Center) o per a entendre’ns millor és com Andorra o les Canàries: DUTY FREE!!!

Tot i que hi ha un ferri que fa el trajecte Menumbok-Labuan uns parell de cops al dia, la concurrència de camions i cotxes es tanta que si no es reserva amb antelació és molt difícil poder pujar el cotxe al vaixell. Però això no és cap problema. Al voltant del petit port s’ha creat tota una infraestructura que ha canviat completament el poble. Mentre uns venen gasolina i menjar a la porta de casa, un altre aprofita per posar un restaurant, i la majoria dels veïns ofereixen el seu jardí com a pàrquing; ballat i vigilat (per ells mateixos des del bar del veí), tot per només 5RM al dia (1.25 Euros).

Aparquem i ens dirigim cap a l’embarcador.

Tot i estar a tocar de Sabah, l’illa no forma part d’aquest estat sinó que és part del territori federal, igual que ho és Kuala Lumpur. Això fa que haguem de passar un altre control de duanes abans d’entrar al moll.  Hi ha dues casetes, totes dues buides. I es que aquí no els interessa tant el que t’endús sinó el que portes a la tornada. Com que vens d’un lloc on no es paguen impostos... Teòricament la regulació és molt estricte: només 200 cigarrets i un litre d’alcohol per persona! Tot i que el fet que el restaurant xinès de Lawas només serveixi cerveses lliures d’impostos de Labuan cada dia em fa sospitar que com sempre, les normes són flexibles.

Com que el ferri ja va ple nosaltres comprem bitllets per un Speed Boat (barca ràpida), una mena de taxi-llauna que flota lo suficient i que porta un motor estúpidament sobredimensionat per la mida de la barca.  

Ens embotim una vintena de persones dins aquesta capsa de llumins, el noi que la porta aprofita per reomplir el dipòsit de la gasolina fent el buit amb els pulmons ja que la bomba no funciona. Arrenquem i sortim disparats cap al mar.

Com que aquests dies segueix bufant el Monzó del sud la mar està una mica agitada i  amb cada onada la barca salta. La gent comença a perdre les ulleres, el pentinat i les bosses. Però això fomenta el bon humor dins la barca.

Tot i que no ens allunyem gaire de la costa ja es poden veure perfectament les plataformes petrolíferes de Brunei. Aquí el petroli es troba molt a prop de la costa.

En vint minuts ens hem plantat a Bandar Labuan. Creuem un port industrial ple de petrolers, mercants i una infinitat de remolcadors. Hi ha tants remolcadors perquè Labuan és el centre d’operacions per a la infinitat d’explotacions petrolieres que s’escampen per aquestes costes.

Desembarquem i ningú ens atura al control de duanes. Sortim a la ciutat i el primer que hem de fer és trobar un lloc on dormir aquesta nit. La meva guia no ofereix gaires opcions. Al port només s’anunciava un backpacker’s que sembla quedar una mica lluny. Decidim fer un tomb i provar sort.

Si estiguéssim jugant al pocker ja ens hauríem forrat. Fa gairebé una hora que tombem (potser menys, però amb la calor que fa a mi em sembla etern) i ja portem sis Full House! Tot ple. Hem provat des de l’hotel més maco (on si que tenien habitacions però massa cares) fins a petits hotelets encastats entre discoteques i restaurants. 

No em sorprèn trobar-me tots els hotels plens. Els treballadors de les plataformes petrolíferes es passen tres mesos sense tocar terra, compartint dia si dia també un espai molt limitat amb els mateixos companys i fent mols més calers que la mitjana de la població. Per tant quan arriba el seu dia de festa i els porten a terra, amb les butxaques plenes, és normal que vulguin quedar-se a gastar tant com puguin en alcohol, tabac i dones.

Al final decidim provar l’hotel que recomana la guia però que és el que té més mala pinta de tots.  Sembla que el lloc no s’ha renovat des que els japonesos van ocupar l’illa durant la segona guerra mundial. Les parets estan pintades de groc nicotina i no té ni un trist bar per esmorzar. Les noies de la recepció ens diuen que età tot ple. La nostra cara de decepció deu ser molt convincent perquè automàticament ens diuen que l’única cosa que ens poden oferir és un parell d’habitacions individuals per uns 20€ cadascú. A mi em sembla bé. Tot i que si hagués hagut de compartir habitació amb en Young, l’altre geòleg, no m’hauria fet res, tampoc el conec tant i l’opció de dormir sol em sembla millor. A ell el preu també li sembla bé així que ens les quedem. Les noies insisteixen en que l’habitació és molt petita i que no hi cap més d’una persona. No entenc tanta insistència.

Pugem a les nostres habitacions i sincerament, la mida reduïda no em sembla que sigui el pitjor. Si que són molt petites, però suficient per dormir la mona aquesta nit. El que és xocant de veritat són els mobles. La fusta (conglomerat del barato) està tota pelada. L’aire condicionat goteja directament dins la tassa de cafè gentilesa de la casa, els llençols tenen un color groguenc nicotínic i taques que prefereixo no pensar com s’han produït. Hi ha marques de cigarrets mal apagats per tot arreu, la més sorprenent, una dins el plat de la dutxa. Qui coi fuma mentre es dutxa?!

Un cop dutxat i canviat em retrobo amb en Young i sortim a explorar la ciutat. Són les set passades i és hora de sopar. Tot i que a mi em feia gràcia algo de menjar més occidental (cansat de menjar asiàtic dia rere dia) al final decidim anar a un lloc regentat per xinesos (com la majoria de llocs de menjar en aquest país). 

Per sopar demanem ànec amb gingebre, una planta local i jo tinc ganes de provar això que l’amo ens ha venut com a Spanish vegetables. Ah, i cervesa, molta cervesa!

Quan arriba el menjar resulta que els Spanish Vegetables en realitat eren Spinaches (espinacs) pronunciats en un mal anglès. Tan li fa, estan boníssims.

Mentre sopem conversem sobre la seva família i sobre la seva vida. Ell és originari de Borneu, però la seva família segueix la tradició xinesa. Parlen una mena de mandarí barrejat amb malai, celebren l’any nou xinès i mengen menjar xinès.  Quedem en que quan tornem a Lawas em portarà a menjar tot de menjar tradicional: no se quina part del peix bombolla, plantes que només creixen a l’illa de borneu, fulla de patata... serà interessant, segur.

Un cop sopats i amb el primer litre de cervesa al cos és hora de trobar un lloc on passar l’estona fins que el món es torni borrós.

Tot i que la zona està plena de locals d’on surt una música infernal, o bé són karaokes o bé són locals amb les portes de vidre tintat on si t’hi apropes pots entreveure que dins està tot buit a excepció d’unes quantes senyoretes arropenjades a la barra i lluint les seves més que curtes faldilles. No és això el que he vingut a buscar aquí. Jo el que vull és gaudir d’un bon cubata i relaxar-me una mica, no tinc ganes d’espantar busca-vides i donar conversa a noies que no vull conèixer.

Escapem d’aquesta zona de la ciutat i ens dirigim cap a una part comercial on havíem vist un pub amb música en directe a l’aire lliure mentre donàvem tombs buscant un hotel on passar la nit.

Ell lloc té bona pinta. No hi ha turistes i ens ofereixen una taula fora del local. Comencem amb dos guisquis i una tapa de cacauets. 36RM, gairebé 10€ (recordeu aquest preu). Arriben els del grup de música, una parella de filipins i una noia que sembla xinesa però que té un nas més aviat jueu, i a més és guerxa. Segur que també és Tagala. L’home vesteix pantalons texans amb apedaçats amb tela de colors, barret de cowboy i un mostatxo que el fa semblar mexicà. La dona porta un vestit perla ple de volants i unes botes per sobre dels genolls. La noia porta un vestit que sembla del desigual i dues cuetes que no li donen aire de col·legiala. Comencen a cantar i al moment es posa a ploure.

Ens ofereixen una tala dins el local, ben bé al costat dels altaveus. Serà dur així que demanem una altra ronda. Dos guisquis i cacauets 36RM.

La nit va passant i la conversa amb el meu company és impossible fins que la banda no para a descansar.  Vull canviar de beguda així que demano un parell de roms amb cola. Tot i que he especificat el rom (Captain Morgan) no ho he fet amb la cola. Greu error, ens porten algo pitjor que la Conga-Cola del Fraga. He vist que a la barra tenen una ampolla de Sambuca Galliano (una espècie d’anís molt popular a Austràlia). Com que en Young no ho ha provat mai demano un parell de xupitos. Ens porten dos gots plens i amb gel. Buenu, Ron amb Cola i Anis... tard o d’hora ho hauríem demanat així que ja ens ho beurem. Les quatre begudes ens costen 31RM. Interessant...

La banda torna a la càrrega. Repeteixen casi consecutivament Corazón Espinado de Santana. Com que es poden demanar cançons no fan més que encarrilar romanticona rera romanticona. Totes encarregades per una taula de vells que no paren de fer senyals a la noia que canta.

En Young comença a mostrar signes de no ser-hi tot. Ja ha fet un parell de viatges al bany i comença a concentrar-se en algun punt indefinit. Potser no hauria d’haver presumit de la seva tradició xinesa de grans bevedors. Jo he passat un parell d’anys nous xinesos a Taiwan i ja sabia que aquesta gent no tenen la tolerància mediterrània per als fermentats i els destil·lats.

Un dels cambrers s’asseu al meu costat. En Young no sembla ni adonar-se’n. L’home també és filipí, i com la majoria dels que he conegut, té més pluma que el president del Suprem. L’home no para de xerrar. Em diu que em pot portar a un lloc on tindré tot el que vulgui i més. Ni de conya gràcies. Com que sembla que no té pressa per treballar li ofereixo que es demani alguna cosa per beure (més sarcàsticament que res). Es demana una cervesa que pagaré jo, es clar. En Young, que havia desaparegut al bany un altre cop torna amb un plat de pollastre fregit. Buf, aquest pollastre porta tot l’oli que el cambrer ha perdut.

El cambrer intenta treure’m en quin hotel ens hostegem. Li dic que no en sé el nom, que no l’he reservat jo. De fet no és cap mentida, jo no he reservat cap hotel. Al final cansat d’insistir amb mi, li pregunta al Young. En un moment de lucidesa que em sorprèn en Young em segueix el joc i diu que ell tampoc sap el nom de l’hotel, però que queda prop del port (com tot en aquesta ciutat). Potser és hora que li demani una nova beguda al noi.

El cambrer ja té la seva cervesa i marxa cap a una altra taula on hi ha un grup d’anglosaxons que acaba d’arribar. Nosaltres demanem dos guisquis més. 16RM. Començo a pensar que si passem la nit aquí ens acabaran pagant per beure. O això o la tapa de cacauets valia 20RM.

El grup s’acomiada amb una cançó pop malaia. Sense música i amb ganes d’un ambient no tan ple d’homes els clients comencen a desfilar cap al locals de senyoretes. Jo ja he complert amb l’objectiu de la nit que era relaxar-me i prendre algo. Li pregunto a en Young que vol fer, anar a un altre lloc o anar cap a l’hotel? Ell pren la segona part de la pregunta com una sentència i recollim cap a les nostres habitacions. Son tot just quarts d’una.

Aquest no era el nostre hotel però casi

Segons m’han explicat aquí a Labuan no cal que t’emportis noies a l’habitació. Pel que es veu elles es presenten soles a mitjanit oferint serveis especials. Bé, si alguna es va presentar a la meva porta segur que no es va atrevir ni a trucar al sentir els roncs d’ós hivernant que venien des de dins.

L’endemà em llevo d’hora per la costum de llevar-me sempre a quarts de set. A fora plou i no invita a sortir a córrer, res té a veure la ressaca d’alcohol barat. Dormo una hora més. Em dutxo, recullo i ens trobem amb en Young a la recepció.  Volem fer una mica el turista abans de tornar cap a casa.

Visitem el museu de la ciutat. Un resum de la historia de l’illa en una caseta de dues plantes entre els nous edificis d’acer i vidre on hi ha les seus de les petroleres que treballen a la zona.

Tot i tenir algunes de les restes arqueològiques més antigues de la regió i d’haver tingut una gran importància com a port comercial durant la dinastia Ming entre els segles XIV i XVII, el que sempre es destaca d’aquesta illa és el seu passat més recent. El de la segona guerra mundial.

Death March (la foto no és meva)

Durant la guerra, Borneu va caure en mans dels japonesos. Les tropes aliades van lluitar molt durament per “alliberar” l’illa. Per alliberar s’entén tornar-la a mans britàniques. Les tropes que van caure en mans dels japonesos van ser sotmeses a treballs forçats i a les famoses Sandakan Death Marches (Marxes de la Mort de Sandakan), una forma tan típica d’extermini que s’havia demostrat molt eficient en els genocidis comesos pels turcs sobre els armenis i els alemanys amb els jueus.

Death March (la foto no és meva)

Dels més de cinc mil presoners, gairebé la meitat eren soldats del tercer batalló australià i alguns anglesos. La resta eren civils indonesis, però aquests no semblen importar a ningú.  Els presoners van ser obligats a reconstruir un aeròdrom al mig de la jungla que les forces aliades havien destruït. Accidents, tortures, malnutrició i malalties tropicals van reduir considerablement el nombre de presoners. Els supervivents van ser obligats a recórrer distancies de fins a 250km en les famoses marxes (tres marxes en concret). Al final tan sols van sobreviure sis soldats australians i un anglès, els únics amb forces suficients per poder escapar abans de ser afusellats.

Aquí, a Labuan es troba un cementiri-memorial  dedicat a aquests soldats morts. Dels civils ningú en parla. M’hauria agradat visitar el memorial, però queda una mica allunyat de la ciutat i no podrà ser.

Rendició Japonesa (la foto no és meva)

Al nord de l’illa hi ha el cementiri-memorial dels soldats japonesos. Els civils morts segueixen sense aparèixer. Aquest es troba en una petita població que més que ser famosa pel memorial, és famosa perquè va ser aquí on el general japonès Massao Baba va signar la rendició de les seves tropes després de veure com els americans bombardejaven Hiroshima i Nagasaki.

Després de la nostra visita cultural comprem una beguda a base de litxis molt refrescant i ens dirigim cap al centre, cap al port.  No podem desaprofitar que estem aquí i tornar amb les mans buides. Jo compro un cartró de tabac per als sondistes per 9RM (2.25€), una ampolla de vi blanc xilè que acompanyarà la lectura de les properes nits i una ampolla de Captain Morgan reomplerta amb algun tipus de licor adulterat que m’intoxica mentre escric aquestes línies i que crec que també regalaré als sondistes; ells tenen més estomac que jo.

Comprem els nostres bitllets per tornar a Menumbok i fem cua per passar el control de duanes. Per entrar ningú ens va preguntar res, però per sortir si que miren que no portis més duty free del compte. En Young està una mica preocupat perquè ha comprat una caixa de cinc litres de vi i una ampolla de rom. Li dic que posem les ampolles a la motxilla i que passem amb la bossa a la ma amb el vi i el tabac, així potser no sospiten i no ens paren. Total només hauríem de pagar un parell d’euros en impostos i prou, però fa gracia saltar-se la llei.

 

Per desgràcia tothom ha de passar totes les bosses per un escàner i per tant no serveix de res amagar les ampolles. Serveix gairebé de tan poc com l’escàner mateix. Els policies que controlen els passatgers estan tant enfeinats pensant amb les amigues amb que van passar la nit anterior que ni miren les pantalles, i si ho fan, els seus ulls no les veuen. Tothom passa carregat de bosses amb ampolles i caixes de vi i ningú els diu res. És bo saber que encara queden racons del món que encara són civilitzats, llocs on no s’apliquen les normes estúpides.

La barca ens retorna a Borneu de forma encara més ràpida que ens en vam allunyar. Un dels passatgers matisa que ahir el trajecte el van fer en 22 minuts i que avui n’hem tardat 21. Ole xaval, t’has guanyat un premi!

Recuperem el cotxe del jardí on el vam deixar i agafem la carretera de retorn a casa.  Seran un parell d’hores que en Young passarà dormin la ressaca tranquil·lament mentre jo condueixo.