Kuala Lumpur

Ara ja fa uns quants dies que tinc el bloc abandonat. La principal raó és que a part de ser un dropo, havia promès una visita a KL (Kuala Lumpur) i tot i que si que la visita es va acabar produint, una segona visita estava a la agenda de viatges. Però aleshores va arribar una trucada d’un lloc molt remot i llunyà. Una trucada de Mongòlia. M’oferien una feina per a tres mesos en mig de l’estepa. I com us podeu imaginar jo vaig dir que encantat.

La feina era immediata, el projecte començava en una setmana i per tant no podia jugar-me la a comprar bitllets i reservar hotels a KL si me n’havia d’anar cap a una altra part del món.

Com era d’esperar, la trucada confirmant el viatge no arribava mai. I dilluns (després d’haver cancel·lat el viatge a KL) vaig preguntar al meu jefe que com anava la negociació (jo tinc contracte amb Malàisia i per tant ells havien d’acceptar deixar-me anar). Ell em va dir que havia donat l’aprovació sempre i quan els mongols no trobessin ningú més. La setmana va passar i encara no rebia cap trucada. El cap de setmana vaig decidir quedar-me a Kuching per si trucaven però tampoc. Dilluns vaig contactar directament amb els mongols i ells em van dir que havien entès que jo no estava disponible i que per tant havien buscat algú altre... No sé perquè però la desorganització d’aquesta empresa ja m’ha deixat de sorprendre.

Com que la segona visita a KL sembla que tardarà unes setmanes més he decidit que potser ja és hora que expliqui com va anar la primera.

Fa uns mesos el meu amic i ex-company de pis a Sydney, en Keiran em va enviar un mail avisant que vindria a visitar la família de la seva xicota que són xinesos de Malàisia, i que si m’ho podia combinar estaria bé poder quedar.  Lògicament jo m’ho vaig arreglar per a que pogués ser.

Com que a mi m’havien desmobilitzat de la jungla i em tenien a la capital de Sarawak, era bastant fàcil trobar un bitllet amb l’aerolinia de Low cost de Malàisia. Air Asia (que també té vols low cost internacionals, recomanable per visitar el sud-est asiàtic si no teniu massa pressupost). Per l‘hotel no m’hauria de preocupar. La primera nit la passaríem en un hotel al centre de KL que en Keiran ja havia reservat, i la segona nit em quedaria a casa la família de la Charmain, la seva xicota.

L’avió arriba a KLIA (l’aeroport de KL) cap al vespre. El bus em porta directament a l’estació central de KL. Allí em rep el Keiran que portava uns deu minuts intentant escapar dels mosquits.  Comprem un bitllet de metro que resulta ser una moneda de plàstic com les que ens donaven als autos de xoc a la fira.

De camí amb el bus m’ha impressionat la grandiositat de tot. Les autopistes, els edificis residencials, les avingudes amb botigues, els temples hindús de Little India, l’entrada a l’estació central sota un dels molts gratacels de la ciutat... suposo que passar de la jungla a una de les ciutats més grans del món és un canvi massa radical.

Cinc parades de metro després arribem a KLCC (Kuala Lumpur City Center) i només sortir del metro ens reben les torres que en el seu dia van ser el sostre del món, les Torres Petrones o les Torres Bessones com les coneixen aquí.

Les torres són impressionants, els dos edificis s’aixequen per sobre dels 450 metres. Segons diuen l’arquitecte es va inspirar en el temple d’Angkor Wat a Cambodja per dissenyar les cúpules de les torres. Sigui veritat o no, segur que aquest detall quedarà esborrat de la història com qualsevol altre cosa que no sigui purament malaia i purament musulmana. Perquè aquest país funciona així.

Per deformació professional he de comentar que les torres van ser construïdes una mica a l’espanyola, “por mis cojones”. Ningú sap ben bé per que es va escollir el lloc on les van construir, tot i que tothom sospita que aquell tros de terra devia pertànyer a algú molt important que el vendria a un preu desorbitat, presumptament.  El que si que se sap és que aquest era potser el pitjor lloc en tota la ciutat on es podia construir un edifici d’aquesta envergadura.  El terreny on s’havien de construir les torres era just al límit d’un canvi geològic important. Mentre una meitat s’assentaria sobre calcaria en molt males condicions, l’altre tindria els fonaments sobre roca tova. Per als que no són massa entesos en el tema, aquesta és la pitjor situació que pot tenir la fonamentació de qualsevol edifici. En aquest cas la calcària era fatal i impredictible, la roca tova, era massa tova. Per sort van aconseguir convèncer a qui volia les torres construïdes allí que les col·loquessin 60m cap a un costat per fonamentar-les totes en un mateix lloc, van escollir la roca tova.

Com que la roca no era prou forta per aguantar tant de pes, els fonaments van haver d’anar a buscar roca en bones condicions, que es trobava entre 60 i 114m de profunditat. Així el dia que es van inaugurar les torres el 1997 van batre dos records de cop, no només eren l’edifici més alt del món, sinó que també tenien els fonaments més profunds! Un tercer record era el de la quantitat de formigó utilitzat per crear els fonaments, de llarg el volum més gran mai fet servir a Malàisia, tot i que suposo que no el del món, només cal mirar la costa Valenciana per veure qui guanya.

Després de les fotos de rigor ens dirigim cap al nostre hotel que es troba a la vora. Com que dilluns aniré directe cap a la oficina he vingut en texans llargs i la humitat i la calor m’estan matant. Deixem les bosses i ens canviem,  i tornem cap a les torres. Com no podia ser de cap altra manera, al peu de les torres hi ha un centre comercial, i en aquest hi ha un bar on ens esperen dos amics també australians. Ja ens porten uns 6 litres de cervesa d’avantatge (suposo que és el que té tenir mig codi genètic irlandès; l’altre meitat es malai). Demanem una torre de cervesa de tres litres i uns gots.

Quan ja hem demanat la segona torre de cervesa arriba la Charmain, la novia del Keiran. Demana un got net i s’uneix a nosaltres a buidar una tercera torre.

La Charmain és una noia asiàtica molt petiteta i en Keiran és un aaustralià molt llarg i prim. Quan en Keiran s’adona que se li ha trencat una de les xancles la Charmain s’ofereix per anar al centre comercial a comprar-ne unes de bustitució. M’hauria agradat veure la cara del dependent quan una noia de poc més de metre i mig entra i demana unes xancles del 48. Segurament ha pensat que les volia per fer surf!

Quan el bar comença a tancar agafem un taxi i ens dirigim cap a un dels molts mercats nocturns de KL. Els mercats nocturns és una cosa que aquí al sud-est asiàtic tenen molt ben muntada. Segur que en les nostres conservadores i avorrides ciutats els veïns tindrien els balcons plens de llençols-protesta, però aquí la gent es llença al carrer a comprar, mirar i sobre tot a menjar.

La Charmain ens fa de guia i ens porta a un racó del mercat on no hi ha gaire gent, però en un restaurant que ella coneix ens serveixen un sopar a base de peix i marisc que ens farà llepar-nos els dits.

La Charmain ens deix a mig sopar perquè ha quedat amb son germà, els dos irlandesos-malai també ens deixen després de sopar. Sorprenentment prefereixen anar a dormir en ves d’apuntar-se a fer un beure. Diuen que el fet de tenir un vol en 4 hores cap a Myanmar conta... si això els convenç a ells... Al final hem quedat només el Keiran i jo.

Tornem al centre de la ciutat. Tot i que hem tardat molt a arribar pel transit, em fa l’efecte que podríem haver caminat. La qüestió és que estem a la zona dels bars. La zona dels bars per a turistes i expatriats, està clar. N’estic segur que els malais de KL van a altres llocs.

Comencem al bar més proper a les torres i a base de xupitos amb molt de gel i molta cocacola (aquí, com a la majoria de països anglòfons no saben el que és un bon cubata) anem desfent camí fins a l’hotel.

L’endemà pel matí ens recull la Charmain i anem directe a casa els seus pares. El pare es dedica a la construcció i els contactes amb el govern li han proporcionat prou projectes amb els que es poden permetre una casa immensa i enviar la filla a estudiar fora.  Per desgràcia ells són xinesos, xinesos-malai, i tot i pagar més impostos que ningú i treballar més que ningú també estan més marginats que ningú. Per això l’empresa s’ha de dividir constantment en empreses més petites  que tenen com a soci algun malai que cobra només per posar el nom i així poder guanyar nous projectes. L’obsessió contra els xinesos arriba a tal punt que a les escoles han deixat d’explicar que el fundador de Kuala Lumpur va ser un xinès que va muntar un campament per a l’explotació d’una mina de carbó.

Avui dinem a casa la germana de la Charmain. És l’aniversari d’una de les nebodes i ens han convidat a tots.  Només arribar ens reben els tres fills, dos nois i la protagonista de la festa. Els nens ja saben que jo em dic Pau i com que pau en xinès és un d’aquells farcellets de carn que fan al vapor em reben amb la pregunta “ets un pau de vedella o de xai?” A partir d’aquí tot és hiperactivitat. Jocs, corredisses, ara empaita l’un, ara fes de Spiderman, ara munta la casa de nines... Ningú diria que fa només pocs minuts que acabo de conèixer la família. Aquí sóc un més.

Paren taula. Com a casa, hi ha la taula dels grans i la dels petits. Nosaltres seiem a la dels petits, com ha de ser. El dinar és típic malai-xinès. Arròs amb sambal (una salsa de peix i bitxo, o bitxo i peix, o bitxo amb bitxo i algo de peix), pollastre amb curri, verdures al vapor, amanida de gambes... la germana de la Charmain, tot i tenir dues criades filipines s’ha passat el dia cuinant i m’acabo d’assabentar que està de 5 mesos! Com li surti una quarta criatura igual d’hiperactiva com els altres tres, la compadeixo.

Després de dinar toca fer una mica el turista. Em donen a escollir visitar unes coves o la capital política. Com que les coves les puc visitar en properes ocasions, prefereixo que algú local m’ensenyi la zona burocràtica de la ciutat.

Putra Jaya (no estic insultant a ningú, és el nom del complex burocràtic) no és troba ben bé a KL. Hem de conduir més de mitja hora per autopistes de peatge per arribar-hi. La ciutat és completament artificial. Ara començo a entendre perquè es queixen tant la gent de borneu. La seva terra (i el mar) són exprimits per treure’n recursos naturals i després el diners són abocats en llocs com aquests. Una ciutat fantasma immensa.

Avingudes de gratacels, mesquites gegants, jutjats que semblen el palau del Sultà amb cúpules de marbre italià, ponts estil Calatrava, ponts medievals francesos, ponts penjants com els de Nova York, ponts inacabats... ponts totalment innecessaris perquè els ponts van ser-hi abans que el riu, que és artificial i l’han posat després. Al voltant del centre una zona destinada a les ambaixades estrangeres on només creix l’herba. A l’altra banda dels ponts zones residencials amb camps de golf, casetes de tot tipus i... ningú vivint-hi. Si algú vol comprar una casa allí no és precisament econòmic a no ser que siguis malai malai, aleshores és pràcticament regalat.

L’ambició del govern un cop més ha sobrepassat la realitat. Tenint tots els centres comercials i les oficines a KL, cap ambaixador estranger vol pagar una burrada per anar a viure al mig d’enlloc, i tampoc cap funcionari d’alt nivell, per tant els ministeris segueixen buits i les oficines també i així es produeix un efecte domino que deix la ciutat completament inhabitada.  Haureu notat que he dit “un cop més” i es que les cagades monumentals no són exclusives dels polítics espanyols. Aquí han construït un port gegant sense adonar-se’n que el riu que arriba al port no és prou fons per als vaixells de càrrega, o volien construir un nou aeroport internacional quan ja tenen un dels aeroports més grans del món i funciona només al 45%. Això si, a nivell arquitectònic tot és preciós, magnificent, impressionant, car...

Al vespre en Keiran la Charmain i jo sortim a passejar per un dels mercats del Ramadà que hi ha aquests dies per aquí. Un mercadillo com qualsevol altre: verdures, llavors, peix sec, mantes ratlla i taurons, fruita, radiocasets del xinu... amb una diferència: tan bon punt es pon el sol, les parades on serveixen menjar tenen cues quilomètriques. Nosaltres comprem uns sucs de litxi i tornem cap a casa la Charmain per sortir a sopar amb els seus pares.

El sopar és en un restaurant xinès on el xef va deixar de treballar per alguns dels millors restaurants de la ciutat per obrir aquest petit lloc, sense parets, sense aire condicionat, sense cap mena de luxe a part del menjar. Boníssim.  

Abans d’anar a dormir la família es reuneix al voltant de la taula i jo obro la botella de vi que m’ha portat el Keiran. Tot i que m’hauria agradat portar-la amb mi cap a Kuching viatjo amb low cost i per tant no embarco equipatge, i per culpa de les estúpides regles de seguretat no puc pujar líquid a l’avió. Buidem l’ampolla i cap a dormir que l’endemà he d’agafar l’avió d’hora per anar a treballar.

Ja sé que aquest post pot ser una mica decebedor. No puc dir que hagi visitat gaire KL i l’he hagut d’escriure ràpid perquè ara mateix em trobo a Sibu, una petita ciutat industrial al nord de Kuching. Demà surt la barca que m’ha de portar fins al  nou lloc de treball. I durant els 6 dies que seré allà viure amb una de les tribus locals i per tant no tindré ni telèfon ni internet. Paaaaaaanic!!! Ja no recordo que és viure així! El que si que està assegurat és que el proper post serà un dels millors!

Un petó a tothom i no disfruteu massa de l’estiu que aquí no para de ploure!

*Com que no vaig poder penjar aquest article quan tocava, ho faig ara que ja he tornat de la jungla. Ara toca escriure les aventures de Tarzan!